• Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
  • (+34) 934 914 112
  • whatsapp icon(+34) 646 815 553

11 ELS PAISATGES DE LA SOCIETAT POSTMODERNA

 

Dra. Ester Noguer i Juncà (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.)
Sr. Àlvar Sáez i Puig (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.)

Introducció.

Hom es pot preguntar si realment la societat actual ha i està creant nous paisatges, o si simplement està modificant els usos i les funcions d’uns paisatges tradicionals ja existents.

Vivim en una societat postmoderna, en la qual el paper del paisatge ha canviat substancialment respecte a la consideració que tenia a l’època moderna. Avui en dia, principalment a Europa i a Amèrica del Nord, hom observa un paisatge multiètnic, heterogeni, de mestissatge... Això implica que les regions esmentades anteriorment han de dissenyar unes polítiques socials innovadores, tenint en compte que la immigració és una nova realitat paisatgística a considerar.

Certament, tal i com afirma Shields (1992), els individus tenen unes pràctiques espacials que fan que atorguin unes determinades connotacions als llocs. Tradicionalment, la societat, per tendència natural inherent, ha creat unes àrees que són l’expressió territorial de les diferències culturals, econòmiques, ideològiques... entre els diversos grups socials que habiten en aquell indret.

Malauradament, geògrafs, sociòlegs i urbanistes porten temps advertint que la societat postmoderna actual no està eliminant els espais marginals i d’exclusió, sinó que, contràriament, n’està generant encara més.

Així doncs, responen a les característiques de la societat actual, han aparegut uns nous paisatges que conviuen amb els paisatges tradicionals. A continuació, se n’analitzen uns quants.

Els nous paisatges.

1. Els paisatges invisibles.

El geògraf suec Torsten Hägerstrand va realitzar nombrosos estudis sobre l’ús social de l’espai. L’hàbit en l’ús de l’espai, que en principi és per atzar i efímer, acaba creant uns fluxos que deixen un rastre físic –espacial i temporal-. Sobre els fluxos s’hi ubiquen serveis, tant públics com privats, i al mateix temps, aquests serveis generen altres fluxos. El resultat d’aquesta complexa relació són densitats d’usos dels espais molt desiguals.
El model de Hägerstrand és molt útil per a determinar la relació entre els comportaments individuals i les pautes socials, que és una de les tensions més evidents en els moments actuals.

La tensió de la qual ens parla Hägerstrand també s’esdevé en turisme, tal i com explica MacCannell (2006). La teoria d’aquest autor es basa en l’existència d’uns espais escenaris, anomenats fronts, i d’uns espais bastidors, anomenats backs –aquesta teoria serà àmpliament estudiada al pròxim capítol de la Tesi de màster-.

Els espais invisibles –coneguts com a paisatges de banlieue- són aquells que s’originen per un “forat negre” territorial. Són espais poc vistos, fragmentats i poc visitats turísticament. Són zones perifèriques, però no en el sentit urbà sinó simbòlic. Acostumen a ser zones industrials abandonades –els anomenats paisatges en desús-, zones atrapades per les xarxes de comunicació, espais marginals, etc.

Així, els espais invisibles compten amb una sèrie d’atributs i de característiques que els fan invisibles. No obstant, existeixen molt pocs territoris invisibles universalment, sinó que depenen de les biografia de cada individu.

La lògica natural humana fa que la curiositat de l’individu es dirigeixi cap aquells llocs que considera segurs i que poden ser observats sense cap risc. Seguint aquest argument, Shields (1992) assegura que el fet que un territori es consideri centre o perifèria no és una qüestió geogràfica, sinó social i cultural. I també afirma que el concepte de perifèria es modificable, ja que està en funció de les característiques dels grups socials que habiten en aquell indret. Així, es pot afirmar que la invisibilitat no és independent del punt de vista de l’individu observador.
Efectivament, el creixement de les àrees urbanes, la segregació dels grups socials i l’especialització funcional dels llocs –barris administratius, barris residencials, barris comercials, etc- provoca que els ciutadans tinguin uns visió molt reduïda de l’espai urbà en el qual habiten. Nel.lo (2007) escriu “la majoria de ciutadans tenen una visió quotidiana molt reduïda i molt selectiva dels espais urbans on viuen. Una visió que es deriva de l’ús esbiaixat de l’espai urbà segons les necessitats, els hàbits, les afinitats i les capacitats de cada ciutadà, les quals, a la vegada, són fruit de variables com l’edat o el gènere, així com del grup social al qual pertanyen (...). Potser es podria objectar que per al ciutadà contemporani l’espai es presenta, certament, com una fragmentaria antologia de pàgines escollides, però que, en bona mesura, no és ell qui, lliurement, escull els pocs carrers, cases i persones del seu paisatge quotidià. I això és així perquè la seva capacitat d’escollir- i, per tant, la seva capacitat de veure i entendre el paisatge urbà- varia en funció de la seva renda, la seva cultura, la seva edat, el gènere i les seves condicions socials”.

Lindón (2007) estableix un altre tipus de paisatges invisibles, els quals anomena paisatges invisibles de la por. L’autora assegura que qualsevol observador extern pot detectar que a les ciutats existeixen uns barris que estan al marge de la societat, que són territoris que expressen pobresa i carències, però que no transmeten por. Per tal que aquests espais invisibles esdevinguin paisatges de por cal haver patit una experiència negativa, com ara una agressió o un intent d’agressió.

Una altra categoria de paisatges invisibles són els espais al marge. L’especulació del sòl i l’habitatge obliga a separar els grups socials i a “tancar-los” en barris distants i mútuament invisibles.

La darrera categoria de paisatges de la qual tractarà la present Tesi de màster, són els paisatges desapercebuts, coneguts com a terrains vagues (Nogué, 2009). Aquests espais romanen abandonats a les perifèries urbanes, com per exemple als costats de les autopistes i de les autovies. Són territoris sense personalitat ni singularitat, amb uns límits imprecisos i uns usos incerts.

Nogué (2009) defineix aquests paisatges com “llocs buits, paisatges ignorats”, i denuncia que aquests paisatges són un dels efectes més notables, i menys estudiats, del procés d’urbanització actual. Alhora, assegura que, lamentablement, aquest tipus de paisatges estan in crescendo com a conseqüència de la urbanització del territori i de la creació de vies de comunicació.

2. Els espais efímers.

Entre els espais efímers, que fan referència al concepte de paisatge mutant, s’hi poden distingir espais efímers originats pel ritme de vida contemporani o espais efímers per temps.

Sense cap mena de dubte, la vida quotidiana actual està farcida de paisatges efímers, com ara assentar-se en un banc o portar els nens a l’escola. Hiernaux (2007) il•lustra de manera molt clara con són aquests paisatges “a les metròpolis modernes la fugacitat pot recórrer camins més complexos; en particular, cal destacar el cas d’aquelles persones que, per motius de desplaçament laborals o altres, responen a instruccions contundents per tal d’arribar en el termini més breu en un lloc determinat: repartidors de pizzes i de menjars ràpids en general; missatgers d’empreses especialitzades; repartidors a domicili, entre molts d’altres, amb les seves pràctiques de desplaçament feriran els paisatges tradicionals amb una velocitat que es pot percebre, des de fora, com sense control”.

Es pot establir que l’efimeralitat originada pel ritme de vida quotidià actual afecta a tots els espais, però molt especialment als medis urbans i perifèrics, com ara als “pizzeros”, a la prostitució, als vagabunds, als mercaders ambulants, etc.

La segona categoria d’aquest tipus de paisatges són els paisatges efímers per temps. Estats Units n’és potser la mostra més evident. A ciutats com Nova York o Filadèlfia, el paisatge del centre, el downtown, pren 2 dimensions amb poc temps. De dia és el centre administratiu i de decisions, i de nit és l’undergrown -un lloc brut, insegur, i on es realitzen moltes activitats il•legals com tràfic de drogues o prostitució.

Un altre exemple de paisatge efímer per temps és la Feria d’Abril de Barcelona. Aquesta fira, que és una micro Andalusia per uns dies, es realitza al Fòrum, un espai que es va crear per acollir el Fòrum de les Cultures l’any 2004. Tanmateix, el Fòrum és un espai efímer ja que després d’aquest esdeveniment cultural, l’espai adquirirà un ús diferent i serà la seu d’altres activitats, com per exemple el punt d’ubicació del Cirque du Soleil.

A nivell turístic, els paisatges efímers per temps són molt evidents. Actualment, hi ha una competència mundial entre destins turístics i, com que els paisatges s’assemblen, cal buscar un valor afegit i una singularitat mitjançant el factor temps. Així, el paisatge és, alhora, un component geogràfic i temporal, ja que no es busca la singularització per la geografia, sinó pel temps.

Els indrets busquen generar una comercialització dels instants. Per exemple, existeixen viatges per estar a una illa del Pacífic que és el millor punt d’observació dels eclipsis de sol, o l’exemple paradigmàtic de l’Illa Fernandinea, a Sicília, que emergeix cada 150 anys.

3. Els “no llocs”.

El concepte de “no lloc” -definit per Augé (1998)- fa referència als no paisatges, als espais despersonalitzats i trivials, que es desvinculen de les estructures territorials del concepte del lloc, i que no aconsegueixen associar-se a cap cultura ni a cap referència territorial.
El propi Marc Augé (1998) ja contempla que els no llocs acaben essent llocs. És un procés curiós perquè s’altera el procés natural de creació de paisatges. Habitualment, el context immaterial genera un context material, és a dir, la cultura i la societat creen unes pautes d’ús de l’espai que acaben tenint unes formes físiques, que es manifesten visualment sobre el paisatge. Però, amb els “no llocs” es produeix el procés a la inversa, ja que es creen uns espais al marge de les pautes preexistents, uns espais físics autònoms i independents del context. No obstant, aquests “no llocs” com que ocupen un lloc, a través del procés natural d’espai-memòria, acaben confeccionant un lloc i una identitat territorial. Així, els “no llocs” no són espais on les identitats han perfilat el lloc, sinó que el lloc ha produït unes identitats.

Els “no llocs” són molt habituals en turisme. Una mostra evident n’és la urbanització d’Empuriabrava del municipi de Castelló d’Empúries, a la comarca de l’Alt Empordà. Una empresa privada va escollir una quadrícula d’aquell entorn territorial, i hi va construir una urbanització que no respectava els perfils del paisatge tradicional. Però, d’aquesta construcció fa tants anys que ha entrat a formar part del context paisatgístic de la zona, i ara atrau nombrosos nínxols de mercat com per exemple d’esports nàutics o de turisme de nit.

Un altre exemple de “no llocs” són els centres històrics de les ciutats. Durant les dècades de 1960 i 1970, els centres es buidaren perquè la població decidí desplaçar-se a la perifèria, on els habitatges eren més grans –hi havia espai suficient per la nevera, per la televisió,...-, i els centres passaren a ser suburbis ocupats pels grups socials amb menys recursos. Això suposà que els llocs identitaris passaren a ser “no llocs”. Aquests cascs històrics als 1980 es convertiren en bulevards i als anys 1990 es rehabilitaren.

Aquests “no llocs”, com els aeroports, les cadenes internacionals d’hotels o de menjars ràpids, els complexos turístics –com Marina d’Or o Polaris World-,... són una de les conseqüències més visibles de la banalització i homogeneïtzació territorial que caracteritza la societat postmoderna actual –un procés que Richards (2007) anomena macdonalització-.

Muñoz (2007), que anomena els “no llocs” com “paisatges aterritorials o paisatges en vaga”, ho exemplifica amb aquestes paraules ”l’evolució del territori i las ciutats mostren actualment la producció de paisatges, atmosferes i ambients, tant urbans com no urbans, que són replicats i clonats independentment del lloc al llarg i ample del planeta. És el que hem convingut anomenar tematització (...). Sorgeix així una nova categoria de paisatges temàtics que es defineixen per la seva aterrioterietat. És a dir, paisatges independitzats del lloc, que ni tradueixen les seves característiques sobre el territori ni són resultat dels seus continguts físics, socials o culturals”.

4. Els espais de la memòria.

Aquest tipus de paisatges són aquells que s’identifiquen amb un moment de la història o del passat. Així, els paisatges rurals corresponen a espais-memòria, ja que són la plasmació d’una economia rural i d’un llegat del passat, i al mateix temps, són uns representants del valor cultural de les formes tradicionals de treballar.

Nogué (2007) afirma que molts dels ambients rurals, malgrat comptar amb un paisatge teatralitzat, són identificats com a símbol dels orígens i de la puresa de la identitat nacional, malgrat que actualment estiguin marginats política i econòmicament.

En aquest context s’hi ha incloure el turisme fosc, conegut com el dark tourism, molt en creixement actualment. El turisme fosc fa referència a espais vinculats amb el desastre, amb la mort, amb l’horror i amb els aspectes històrics més foscos de la societat. Alguns exemples emblemàtics són la Casa d’Anne Frank o el camp de concentració d’Auschwith.

5. Els espais icònics.

Els paisatges icònics són espais creadors de referències, que estableixen unes pautes que després es copien.

Des de sempre hi ha hagut uns paisatges de referència, que actuen com a epicentres, i, posteriorment, hi ha la fase de divulgació. Per exemple, a l’època romana, l’arquitectura romànica llombarda nasqué a la Llombardia, i després s’estengué per la resta de l’imperi.

Altres espais icònics són, per exemple, Disneyland que, tot i ser inqüestionablement un “no lloc”, és el referent dels parcs temàtics actuals, o Las Vegas –un patró que han utilitzat moltes ciutats per esdevenir centres d’oci i del joc-.

És a dir, tot i que actualment s’apreciïn paisatges banals, aquests es poden deconstruir i arribar a conèixer la icona –el punt inicial-.

A la societat contemporània, els paisatges icònics es localitzen a les metròpolis amb la nova arquitectura avantguardista. Així, totes les ciutats tenen “un pont Calatrava”- la Torre Agbar de Barcelona, l’edifici Guggenheim de Bilbao, la Ciutat de les Arts i les Ciències i l’Oceanogràfic de València, etc -.

Una mostra molt evident i actual de paisatge icònic és el 22@ de Barcelona, una aposta per convertir un districte industrial de Poble Nou, en un centre mundial de referència de tecnologies de la informació –TIC-. Al districte 22@ s’hi ha establert empreses de TIC de tot Europa. I s’hi han creat edificis icònics, com el Media TIC –edifici que acull empreses de nova creació de tecnologies de la informació i de transferència de coneixements, i allotja empreses ja consolidades-. Així, aquest edifici fa l’espai encara més icònic, quan, realment, per treballar amb les noves tecnologies amb un despatx de 2*2 metres seria suficient.
Molts espais turístics estan condicionats per la presència d’un node icònic, ja que la seva existència determina els comportaments i els nivells de satisfacció dels visitants. El node icònic, que la majoria de vegades esdevé el principal sight de la destinació, té una importància cabdal en la formació de la imatge anticipada del lloc –la imatge preconcebuda a priori-, en la selecció del destí davant la resta de possibles destins competidors -esdevé el principal captador d’atenció del potencial visitant-, en els recorreguts i itineraris seguits pels turistes, i també, és una de les imatges més utilitzades en la promoció turística per part dels agents públics i privats.

Els espais i els nodes no esdevenen icònics per art de màgia, sinó que ho són perquè són copiats per altres ciutats, perquè apareixen als mitjans de comunicació, perquè els turistes els contemplen i els fotografien,...
Fa uns anys, els espais icònics eren aquells que es reproduïen en obres pictòriques, que es mencionaven als llibres de viatges i a les guies turístiques, etc., és a dir, eren icònics perquè se’n feia, voluntària o involuntàriament, una comunicació i una promoció. Així, per exemple, el Ponte Vecchio de Florència esdevingué icònic quan els mitjans de comunicació, turístics i no turístics, començaren a parlar de la seva bellesa i del seu elevat valor patrimonial.

Actualment, però, tot i que es mantenen molts espais icònics vinculats a les concepcions romàntiques, estan proliferant els espais i els nodes icònics fruit de la descoberta del propi turista. Aquests espais, la major part representants de les noves tendències arquitectòniques, esdevenen sights gràcies a les noves tecnologies de la informació –els turistes els fotografien i pengen les fotografies a portals com flickr o panoramio, fan comentaris sobre les seves impressions del sight a portals com Trip Advisor,....

6. Els paisatges virtuals.

Segons Schmid (2001), un paisatge virtual es pot definir com un espai real imaginat, amb unes dimensions determinades, que pot ser vist des de qualsevol punt de vista fent ús d’innovadors aparells tecnològics.

Vivim a l’era de la comunicació visual, i això ocasiona que l’interès de les persones cap a les noves tecnologies multimèdies estigui in crescendo pel fet de permetre tenir una experiència turística virtual.

Actualment, amb la informació virtual pots viure els llocs sense ser-hi present. Aquest fet s’ha produït sempre, només cal pensar amb els relats de Marco Polo i amb altres obres de literatura de viatges o amb el mite de El Dorado. No obstant, avui en dia, la societat disposa de moltes més eines per sentir l’emoció d’estar a un lloc sense haver-lo trepitjat mai, a través del telenotícies, del cinema o d’Internet.

Així, els paisatges virtuals generen la percepció del lloc ja que produeixen idees i símbols, però l’individu no hi és físicament.

Les eines tecnològiques, a més de ser emprades pels internautes per tenir una visió virtual d’un lloc turístic, també permeten a les persones, un cop visitat el lloc, recordar l’experiència passada.

Tanmateix, la paradoxa dels paisatges virtuals és el fet que els individus mantenen una relació menys important amb els espais que abans eren de vida quotidiana –als moments de lleure ja no es va al bar del poble a parlar i a prendre un cafè, sinó que un es queda tancat a casa navegant per Internet.

L’aparició de tecnologies com el Google Earth o el Street View han generat un nou turisme virtual que permet a l’individu aproximar-se de forma lúdica a una nova vivència del paisatge.

D’altra banda, un dels sectors que més ha revolucionat la representació del paisatge han estat els videojocs. Aquests han propiciat la creació de paisatges virtuals que permeten al jugador sentir que viu una experiència real.

En aquests moments, una de les tecnologies que s’està introduint amb més força és la “realitat augmentada”. Aquesta innovació permet, des d’un terminal mòbil amb càmera i GPS, observar i gaudir d’un paisatge d’una forma totalment nova.

Conclusions.

Partint de la premissa que els paisatges són uns productes socials que reflecteixen els valors culturals de les societats al llarg dels anys, es pot determinar que l’actual societat postmoderna està creant nous paisatges, i també modificant els ja existents. Els paisatges postmoderns d’Europa i de Nord-Amèrica es caracteritzen per ser multiculturals, és a dir, per ser una barreja de costums, ètnies, religions, formes de vida...diferents.
No obstant, els paisatges postmoderns no són únicament el resultat de la immigració, sinó que hi ha altres factors que han contribuït a la formació d’aquests nous paisatges, com ara la societat líquida –també anomenada societat postmoderna o societat postindustrial-, l’acumulació flexible del capital, la crisi de les grans narratives, la societat digital i la societat en xarxa o els canvis culturals –vinculats al relativisme i a la deconstrucció.

 

 

 

Bibliografia

ALBET. A. ¿Regiones singulares y regiones sin lugares? Reconsiderando el estudio de lo regional y lo local en el contexto de la geografía española. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, n. 32, p. 35-52, 2001.

DONAIRE, J. A. Turisme cultural: entre l’experiència i el ritual. Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel.la, 2008.

MACCANNELL, D. “El destí del simbòlic en l’arquitectura per al turisme”. Noves polítiques per al turisme cultural: reptes, ruptures, despostes. Barcelona, Nexus, 35, p. 30-43, 2006.

NOGUÉ, J.; VICENTE, J. Geopolítica, identidad y globalización. Barcelona, Ariel, 2001. (colección Ariel geografía)

NOGUÉ, J. “Paisaje y turismo”. Estudios Turísticos, Madrid, n. 103, p. 35-45, 1989.

NOGUÉ, J. Entre paisajes. Barcelona: Àmbit Servicios Editoriales, 2009.

NOGUER, E. “La imatge turística del Pirineu Català: el cas de la Vall de Camprodon. Tesi doctoral. Universitat de Girona. 2014.

PUENTE, P. “Viajes por los paisajes urbanos postmodernos. O de cómo ubicarse en medio del caos”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, n. 51, p. 275-304, 2009.

RICHARDS, G. Cultural Tourism: Global and Local perspectives. Nova York, Londres i Ofxord, Haworth, 2007.

SHIELDS, R. Places on the margin: alternative geographies of modernity. Londres. Editorial Routlegde, 1992.
(colección The International library of sociology)

URBAIN, J. D. El idiota que viaja: relatos de turismo. París: Ediciones Endymion, 1993. (Turismo y Sociedad)

URRY, J. Consuming Places. Londres: Routledge, 1994. (The International library of sociology)

URRY, J. The Tourist Gaze. Londres: Sage Publications, 2002. (Theory, culture & society)

VENTURI, R.; IZENOUR S. Y; BROWN D. S. Aprendiendo de Las Vegas: el simbolismo olvidado de la forma arquitectònica.
Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 1978. (Colección Punto y Línea).

Aquest web utilitza galetes pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i preferencies.

Per saber més sobre les cookies que utilitzem i com eliminar-les, visiti Política de cookies

Accepto

POLÍTICA DE COOKIES

Aquest web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis l'usuari accepta l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, l'usuari té l'opció d'impedir la generació de 'cookies' i l'eliminació de les mateixes mitjançant la selecció de la corresponent opció en el seu navegador. En cas de bloquejar l'ús de 'cookies' en el seu navegador és possible que alguns serveis o funcionalitats de la pàgina web no estiguin disponibles.

Què és una 'cookie'?

Una 'cookie' és un petit fragment de text que els llocs web envien al navegador i que s'emmagatzemen en el terminal de l'usuari, el qual pot ser un ordinador personal, un telèfon mòbil, una tableta, etc. Aquests arxius permeten que el lloc web recordi informació sobre la seva visita, com l'idioma i les opcions preferides, la qual cosa pot facilitar la seva propera visita i fer que el lloc resulti més útil en personalitzar el seu contingut. Les 'cookies' exerceixen un paper molt important, en millorar l'experiència de l'ús de la web.

Com s'utilitzen les 'cookies'?

En navegar per aquest portal web l'usuari està acceptant que es puguin instal·lar 'cookies' en la seva terminal i que ens permeten conèixer la següent informació:
Informació estadística de l'ús de la web.
El 'login' de l'usuari per mantenir la sessió activa a la web.
El format de la web preferent en l'accés des de dispositius mòbils.
Les últimes cerques realitzades en els serveis de la web i dades de personalització d'aquests serveis.
Informació sobre els anuncis que es mostren a l'usuari.
Informació de les enquestes en les quals ha participat l'usuari.
Dades de la connexió amb les xarxes socials per als usuaris que accedeixen amb el seu usuari de Facebook o Twitter.

Tipus de 'cookies' utilitzades

Aquesta web utilitza tant 'cookies' temporals de sessió com 'cookies' permanents. Les 'cookies' de sessió emmagatzemen dades únicament mentre l'usuari accedeix a la web i les 'cookies' permanents emmagatzemen les dades en el terminal perquè siguin accedits i utilitzats en més d'una sessió.

Segons la finalitat per la qual es tractin les dades obtingudes a través de les 'cookies', el web pot utilitzar:

'Cookies' tècniques

Són aquelles que permeten a l'usuari la navegació a través de la pàgina web o aplicació i la utilització de les diferents opcions o serveis que en ella existeixen. Per exemple, controlar el tràfic i la comunicació de dades, identificar la sessió, accedir a les parts web d'accés restringit, recordar els elements que integren una comanda, realitzar la sol·licitud d'inscripció o participació en un esdeveniment, utilitzar elements de seguretat durant la navegació i emmagatzemar continguts per a la difusió de videos o so.

'Cookies' de personalització

Són aquelles que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides en la seva terminal o que el propi usuari defineixi. Per exemple, l'idioma, el tipus de navegador a través del com accedeix al servei, el disseny de continguts seleccionat, geolocalización del terminal i la configuració regional des d'on s'accedeix al servei.

'Cookies' publicitàries

Són aquelles que permeten la gestió eficaç dels espais publicitaris que s'han inclòs a la pàgina web o aplicació des de la qual es presta el servei. Permeten adequar el contingut de la publicitat perquè aquesta sigui rellevant per a l'usuari i per evitar mostrar anuncis que l'usuari ja hagi vist.

'Cookies' d'anàlisi estadística

Són aquelles que permeten realitzar el seguiment i anàlisi del comportament dels usuaris en els llocs web. La informació recollida mitjançant aquest tipus de 'cookies' s'utilitza en el mesurament de l'activitat dels llocs web, aplicació o plataforma i per a l'elaboració de perfils de navegació dels usuaris d'aquests llocs, amb la finalitat d'introduir millores en el servei en funció de les dades d'ús que fan els usuaris.

'Cookies' de tercers

En algunes pàgines web es poden instal·lar 'cookies' de tercers que permeten gestionar i millorar els serveis oferts. Com per exemple, serveis estadístics de Google Analytics i Comscore.