• Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
  • (+34) 934 914 112
  • whatsapp icon(+34) 646 815 553

9 LES CLAUS DEL TURISME CULTURAL

Dra. Ester Noguer i Juncà (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.)
Sr. Àlvar Sáez i Puig (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.)

Introducció


El turisme cultural és una àrea d’estudi cada vegada més freqüentada per assagistes i investigadors, que l’aborden des de nombrosos punts de vista, doncs si en un principi foren els geògrafs els que s’aproximaren a aquesta temàtica, a poc a poc han anat incorporant-se els gestors culturals, els sociòlegs, els antropòlegs, els economistes, etc. (Ramos Lizana, 2007).


Diversos autors, estudis, entitats i institucions s’han preocupat per trobar una definició del terme, tot i que això representa una enorme varietat de definicions, reflexions i anàlisis sobre allò que vol dir el turisme cultural. És un concepte dinàmic en el qual hi ha dos factors a tenir en compte: l’espai i el temps. Mchkercher i Du Cros (2002) subratllen que existeixen tantes definicions com tipus de turistes, i atribueixen l’absència de consens a la joventut del sector i a la diversitat de productes existents.


Greg Richards (1996) considera que la literatura científica sobre turisme cultural presenta dèficits com poden ser: que no hi ha una definició clara i operativa del mateix concepte de turisme cultural, que la informació de la qual es disposa és fragmentària per què només dóna resposta a mercats particulars o a determinades regions o equipaments. I que no existeix una investigació longitudinal que permeti interpretar les tendències que afecten el consum de tals productes.


Segons Morère i Perelló (2013) el Turisme Cultural neix i integra dues àrees, Turisme i Cultura, que han recorregut diferents fases d’evolució, trobades i desacords conceptuals i teòrics però també administratius i polítics. El Turisme Cultural és una eina de competitivitat i creixement econòmic, i té un enorme potencial de generació de treball.


El treballador del turisme cultural té un perfil multidisciplinari que prové tant del turisme com de disciplines humanístiques com poden ser la història, història de l’art, geografia, arqueologia o, inclús, d’aquelles carreres més relacionades amb la comunicació com periodisme, publicitat i relacions públiques.


El Turisme Cultural actual neix unit al Patrimoni. Va ser als anys 60 quan a Europa, especialment a Itàlia, s’inicià un marc teòric enfocat al patrimoni i els Béns Culturals, se’ls hi assignà un objectiu últim que era el de “ser gaudits per part del públic”, dret que obriria el patrimoni a tots i seria el primer pas per la realització d’una política cap al Turisme Cultural (Salgado, 1999). El turisme cultural és una forma de contactar amb el passat i de protegir-lo.


Greg Richards (1998) defineix el Turisme Cultural com tots els moviments de persones amb destí a atractius culturals concrets, com llocs d’interès patrimonial, manifestacions artístiques i culturals, exposicions d’art i teatre, en ciutats ubicades en països que no són el seu lloc habitual de residència.


Tresserras i Matamala (2005) indiquen que tot el patrimoni és susceptible de ser convertit en un producte turístic de consum i que una bona planificació turística prèvia és necessària en la creació dels productes. Conèixer la demanda és, doncs, un eix essencial del Turisme Cultural.


Segons la Unió Europea (1993), els diversos segments de la demanda de turisme cultural es poden dividir en:

  • Persones d’edat avançada amb recursos econòmics limitats però amb una disposició a viatjar en qualsevol època de l’any.
  • Joves que cerquen l’aventura i el fet inèdit.
  • Persones de negocis amb recursos elevats que cerquen un producte turístic de qualitat.
  • Clientela familiar que sol participar de la vida cultural de l’entorn i posseeix un radi d’acció limitat a uns 100 km.
  • Clients erudits que normalment viatgen sols i cerquen personal especialitzat que els subministri un elevat nivell de qualitat (Op. Cit. André, Cortés i López, 2003).

El Turisme Cultural es pot considerar com una categoria que, partint del patrimoni i la seva conservació, complementa altres formes participatives i creatives de la Cultura, incloent-hi les que genera el mateix viatge, i les relacions amb les comunitats de destí (Morère i Perelló, 2009).

 

La literatura científica


L’any 1986, Mcintosh i Goeldner defineixen el turisme cultural com “tots els aspectes del viatge, a través dels quals el viatger aprèn sobre la història, el patrimoni d’altres o sobre les seves actuals formes de vida i pensament” (op. cit. Richards, 1996).


Prentice (1997) considera que el turisme cultural és tot el relacionat amb el lloc i la seva herència:

El turisme cultural i paisatgístic és un concepte molt més ampli que el que implicaria centrar-se en palaus, catedrals, temples i galeries d’art; els seus recursos inclouen la geografia històrica, l’arqueologia, la literatura i la gestió mediambiental, per citar només algun d’ells. Essencialment, el turisme cultural i paisatgístic es refereix a allò que un geògraf denominaria lloc, com comprensió de llocs com són en sentit absolut, i a més a més el patrimoni.


Segons Ruiz (1997) el turisme cultural ha estat considerat des d’un triple enfocament: com la superació del turisme consumista i d’evasió, com a forma d’unir als pobles i com a palanca de desenvolupament econòmic per regions sense l’oferta clàssica d’evasió i entreteniment.


El turisme cultural justifica els esforços de manteniment i protecció de la comunitat humana, a raó dels beneficis socioculturals i econòmics que genera per al conjunt de les poblacions afectades (Antón, 1998).


Martínez de la Rosa (2003: 159) indica que el tot i que el turisme cultural implica una aparent necessitat de coneixement, els seus gestors han de tenir sempre present que es tracta d’un temps d’oci i d’il·lusió.


Mentre que la OMT (2005) no evoca el concepte d’oci com a component del turisme cultural (Richards, 2001) el considera com un element necessari (Op. Cit. Fayos, Gónzalez-Gallarza i Mallor, 2013: 273).


Segons Swarbrooke (1994) l’ús recreatiu de la cultura ha propiciat nombrosos debats que el situen més enllà del tècnic que fan referència a qüestions com la nostàlgia, l’autenticitat, el sentit educatiu dels productes turístics culturals, la trivialització de la cultura, el paper de les polítiques públiques, la sostenibilitat, el finançament dels processos de desenvolupament o el paper dels mitjans de comunicació.


Hewison (1987) afirma que l’ús recreatiu i turístic del patrimoni no pot deixar de posar de manifest que el consum turístic està vinculat a la mercantilització de la cultura. Quan els productes culturals esdevenen una mercaderia la seva autenticitat passa a ser qüestionada. Els productes de turisme cultural es reinventen i donen noves possibilitats als espais i llocs (Antón, 1998).


Segons García Canclini (2007) el sentit més específic del turisme cultural no és només viatjar a concerts o omplir museus, sinó exposar-se a interaccions efectives, sense escenografies prefabricades.


El turisme cultural no és només una experiència sinó una emoció (de Cluzeau, 2000; Duran, 2002; Vidal 2009 i Richards, 2006), el que li confereix una dimensió subjectiva. El turisme cultural constitueix una resposta comercial al desig dels individus de descobrir, de viure una altra realitat (Fayos, Gónzalez-Gallarza i Mallor 2013: 271).


Per Prieto (2015) el turisme cultural genera experiències estètiques (generades per l’arquitectura, per les construccions, per tot el visual), intel·lectuals (ofertes per l’augment de coneixement històric cultural), emocionals (a causa de la curiositat, la creença, l’afecte) i d’autenticitat o exclusivitat.


Richards i Bonink (1995) pensen que aquest fet justifica l’augment de visites a museus, patrimoni arquitectònic, itineraris culturals, o el consum de setmanes de la música, del teatre, la dansa, etc.


Greg Richards (1992), director del programa ATLAS, indica que el turisme cultural no es basa en una democratització de la cultura sinó en la continuada monopolització de les formes culturals més elevades per grups socials específics.
El paper del turisme cultural és molt important. Els objectius que es planteja són conèixer, preservar i gaudir el patrimoni cultural i turístic de cada país. En aquest fenomen s’interrelacionen el patrimoni, el turisme i la cultura. Si per al turisme s’utilitza l’etiqueta d’activitat marcadament econòmica, el patrimoni no pot ser considerat com un producte clàssic de consum (Ministerio de Cultura de España, 2011).


Segons Bonet (2005) el turisme cultural és aquell tipus de turisme que demanda cultura, de manera conscient o inconscient, i se li ofereix una oferta de serveis i activitats culturals.


El turisme cultural constitueix una forma de turisme que obeeix a necessitats i motius propis dels consumidors per la qual cosa la seva delimitació és altament subjectiva. El que és turisme cultural per uns (ex. assistir a un concert de rock) per a d’altres és turisme d’oci (Fayos, Gónzalez-Gallarza i Mallor, 2013: 270).


Segons Ramos Lizana (2007) el turisme cultural és inseparable al turisme en general, ja que es troba en el seu mateix origen, està íntimament relacionat amb ell durant tota la història. En aquest sentit Fayos, Gónzalez-Gallarza i Mallor (2013) ens diuen que històricament, es podria contemplar que tot turisme era turisme cultural.


Per a Donaire (2009) hi ha una multiplicitat de formes de turisme cultural. No hi ha un únic turisme cultural, hi ha diverses tipologies de turisme i diferents cultures, per la qual cosa les trobades de turismes i cultures desemboquen en diferents versions de turisme cultural.

 

Evolució del turisme cultural


Morère i Perelló (2013) consideren que des de l’Antiguitat les visites culturals han estat una de les motivacions per molts viatgers i aquesta connexió s’ha anat fent més nítida a partir del Renaixement i, sobretot, amb els denominats viatges del Grand Tour.


L’interès per la cultura i la indústria del viatge està present quan neix la dinàmica turística moderna. El turisme cultural és hereter de la principal pràctica que ha fonamentat l’activitat turística des dels seus orígens en l’època moderna, a partir del segle XVIII, recordem el Grand Tour de la jove aristocràcia britànica per Europa. Els objectius inicials eren l’educació i el coneixement. (Antón Clavé, 1998).


Per a Grande Ibarra (2001) es podria considerar al Grand Tour del segle XVIII, viatges d’una reduïda elit social amb l’objectiu de conèixer in situ els grans tresors patrimonials clàssics, com un origen remot dels actuals viatges culturals i en si, del turisme cultural.


El següent pas d’aprofundiment en el turisme cultural es donarà amb el romanticisme, que converteix determinades zones com Grècia o el sud d’Espanya en els seus objectius primordials.


El viatge turístic comportava encara una certa condició aventurera. El transport terrestre es realitzava per medis preindustrials, era necessari travessar els més abruptes paisatges de muntanya en diligència o a lloms de cavalleria, i creuar paratges insegurs en llargues jornades de marxa com les que J: W. Goethe ens relata al seu Viatge a Itàlia o Chateaubriand en el seu Itinerari de París a Jerusalem. Pel cas andalús el paradigma podria ser Washington Irving, que va recórrer uns camins insegurs en els quals freqüentaven els bandolers (Ramos Lizana, 2007).

El turisme s’ha convertit en una de les expressions més importants de la vida contemporània; i, particularment el turisme cultural, que s’ha configurat com un dels components amb més projecció del sector i, a la vegada, una de les manifestacions més significatives de l’anomenat postmodernisme cultural contemporani (Bourdieu i Darbel, 1991; Delgado, 2000).

 

Aproximació actual al turisme cultural


La utilització del factor cultural com a determinant de les estratègies de desenvolupament econòmic local i regional és una opció cada vegada més contrastada i que suggereix anàlisis i plantejaments molt interessants. En aquest sentit els treballs de Bianchi i Parkinson (1995), Herrero (1997) i Dziembowska i Funck (2000) en són un bon exemple (Herrero Prieto, Sanz Díez i Sanz Lara, 2002).


Les motivacions dels viatgers contemporanis s’ha diversificat, coneixement, identitat i diversió constitueixen els seus eixos centrals (Smith, 2001: 109).


Ramos Lizana (2007) ens diu que l’interès actual per al turisme cultural rau, bàsicament, a què es tracta d’un sector econòmic en expansió que ha beneficiat de manera notable la conservació del patrimoni i les inversions realitzades per la millora, i l’ampliació de l’oferta patrimonial en els destins turístics.


Segons André, Cortés i López (2003) el turisme cultural s’ha revelat els darrers anys com una de les modalitats més dinàmiques des del punt de vista de la demanda; en aquest procés, no obstant això, queden mots reptes per afrontar. Sense dubte, un dels més importants és el diàleg entre turisme i cultura. L’auge de l’interès de la demanda pel turisme cultural és un fet indiscutible, qüestió que ha portat a molts destins tradicionalment centrats en altres modalitats de turisme a revalorar els seus propis recursos i a dissenyar models de dinamització i potenciació dels mateixos com punts forts en l’atracció de visitants.


Asensio (2008) afirma que la demanda dels destins de turisme cultural aniran creixent de manera exponencial, molt més que altres manifestacions de turisme o oci, i a un ritme i proporció molt majors que les activitats relacionades amb el turisme massiu de sol i platja. Així ho demostren els estudis realitzats pel seu equip en el projecte europeu PICTURE (Asensio, Montari i Teller, 2007).


En un món com l’actual, marcat pel fenomen de la globalització, l’imperi de l’ efímer i la uniformitat de comportaments, s’està produint un retorn a la nostàlgia i cerca d’elements d’identificació en la història, la tradició i en els valors propers a l’individu (el local, el regional, etc.) (Herrero Prieto, Sanz Díez i Sanz Lara, 2002).


En el cas del turisme cultural hi ha una difícil separació entre turisme i cultura, el paper de la cultura com a nou fonament recreatiu i la incorporació del joc i la diversió a l’aprenentatge informal (postmodernisme), la singularització de l’espai turístic a través dels elements que li confereixen identitat territorial o el desenvolupament d’expectatives d’exclusivitat per part dels turistes, la recuperació de la visió romàntica del viatge per part de les agències de viatge o el renovat gust per la cultura en totes les seves manifestacions (Antón, 1998).


El turisme cultural es converteix en una marca de prestigi que satisfà l’afany de coneixement de l’home del segle XXI, però també que aquest pugui presumir del consum de patrimoni, museus, espectacles, exposicions, etc. “No és suficient amb una oferta turística àmplia, a uns preus competitius per als intermediaris turístics, sinó que per garantir l’èxit cal afegir valors diferencials. I la cultura, entesa en un senti ampli, passa a ser sovint el factor diferencial determinant” (Bonet, 2005: 14).


L’existència d’una oferta cultural important (monuments, museus, bons esdeveniments, una bona gastronomia, etc.) ens permeten fer un canvi d’una oferta globalitzada a aquella que té un plus cultural com a element diferenciador (Bonet, 2015). Per satisfer aquestes necessitats turístiques els museus i l’oferta cultural en general es preparen per a aquest turisme cultural i empren estratègies per millorar la qualitat del producte i fer front a una oferta complementària.


Donant suport a aquest punt de vista Fayos, Gónzalez-Gallarza i Mallor (2013) ens diuen que el turisme cultural es refereix tant al coneixement com a la manera de viure, les pràctiques. El turisme cultural es basa en elements tangibles com els museus o el patrimoni, i intangibles com l’estil de vida, com qualsevol altra forma de turisme es tracta d’una experiència.


Ruiz (1997) afirma que el turisme cultural apel·la a la creació i a la memòria de l’home, al testimoni del seu pas per la terra, a la seva història. No només a l’obra d’art, museu o monuments sinó al turisme de natura, al paisatge transformat durant segles per l’home.


Vidal (2002) parla d’un gaudi itinerant; un gaudi intel·lectual i personal, ja que el turista cultural incrementa el seu ego a mesura que aprèn i experimenta la cultura a descobrir. En el mateix sentit Richards (2001) assenyala que el canvi de sentit de cultura antigament entès com a coneixement, a manera de viure, ha produït una ampliació del camp de turisme cultural. El mateix autor atribueix aquest canvi a una “culturització” de la societat, un increment del nivell d’educació conduint a un major consum de productes culturals.


Les destinacions han d’adaptar-se contínuament, modificar la seva oferta per ajustar-se a les noves demandes. El turisme es caracteritza pel seu dinamisme. Allò que agrada als turistes a ràpidament. (Martínez de la Rosa, 2003:158).


Fent referència a l’OMT factors com: ofertes de vols o paquets turístics a preus molt barats, increment dels coneixements, augment de l’esperança de vida, millores d’accessibilitat, mobilitat i transports, nous destins, ganes de conèixer noves cultures, augment del temps lliure, etc., fan que augmenti el fenomen del turisme i en el seu cas el del turisme cultural.


L’oferta cultural dóna alternatives serioses i resposta a la necessitat de noves experiències i a la diversificació d’aquestes. El ciutadà occidental amb estudis i cultura vol consumir aquestes propostes culturals. En el segle XXI hi ha multiplicitat de formes de turisme cultural. El gran interès se centra en la pràctica del turisme i en el coneixement de les manifestacions culturals d’un àmbit geogràfic en un temps concret (Bonet, 2015).


Smith i Eadingtong (1994) afirmen que el turisme cultural apareix com una nova forma de turisme que prolifera a velocitat de vertigen i que sota les seves premisses es dissenyen destins que intenten satisfer aquestes noves demandes.


Segons Fayos, Gónzalez-Gallarza i Mallor (2013) el turisme cultural s’ha convertit en un repte per a molts destins pel seu atractiu i poder diferenciador. Els destins, mitjançant el desenvolupament d’activitats turístiques de turisme cultural pretenen mantenir i conservar el seu patrimoni cultural, desenvolupar nous recursos culturals i crear una imatge cultural (Richards i Munsters, 2010).


La Secretaría General Técnica de la Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación del Ministerio de Cultura de España (2011) assenyala que en l’actualitat el turisme no és un producte de luxe reservat a les persones amb temps lliure i diners, sinó que és reconegut com una necessitat i un dret que contribueix al desenvolupament de països i regions.


El turisme cultural es configura com un concepte en permanent procés de construcció. Hi trobem per un cantó l’oferta de recursos i productes basats en el patrimoni monumental i material que s’anirà ampliant al significat global del patrimoni cultural. En un altre cantó la demanda i les seves motivacions generant un turisme cultural cada vegada més ampli i integrador, on tots els components es barregen i articulen entre si (Morère i Perelló, 2013).


El turisme cultural segueix plantejant reptes per afrontar: la posada en valor dels recursos, la creació de productes, la seva promoció i comercialització. Del mateix mode, una qüestió especialment rellevant la constitueix la necessitat d’un major diàleg entre turisme i cultura, o cultura i turisme, ambdós, sectors de gran importància i entitat pròpia, però que sense cap dubte s’enriqueixen amb la seva conjunció, sempre sota les premisses d’identitat, respecte i racionalitat. Es fa rellevant la necessitat de coordinació i col·laboració entre els agents implicats, tant entre agents públics i privats, com entre els sectors del turisme i la cultura, pròpiament dits, sense oblidar el paper dels residents del territori d’anàlisi.


Segons Velasco (2009) la gestió d’un destí turístic implica que els actors públics, privats i del tercer sector, relacionat amb qualsevol dels subsectors bàsics -allotjament i manutenció, intermediació, transport o activitats complementàries-, treballin de mode coordinat pe la construcció de diferents productes turístics. En aquest procés tots els actors implicats utilitzen béns materials i immaterials de natura tant pública com privada. Els béns de patrimoni cultural formen part d’un sistema en el qual estan representats diferents actors, amb interessos diversos, que realitzen activitats vinculades amb qualsevol de les facetes de la gestió del patrimoni cultural que componguin el conjunt.


Morère i Perelló (2013) indiquen que si tradicionalment la gestió del Turisme i del Turisme Cultural havia estat pública, s’està contrastant i demanant cada vegada més participació privada. El responsable polític que es mou en el sector públic haurà de donar cabuda a l’empresari, amb noves formes de col·laboració i concepció de la gestió pública. L’escassedat de diners públics estan impulsant formes mixtes de col·laboració entre organismes públics i empreses.

 

Cap a un turisme cultural sostenible


A partir de la dècada dels 70 es produeix un despertar de la consciència ecològica (el planeta té uns recursos limitats que s’han de conservar). Recordem la creació del PNUE (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), donat a conèixer en la Conferència d’Estocolm. Al mateix temps neix una consciència cultural, la diversitat cultural també ha de ser respectada i necessita un desenvolupament sostenible (Martín de la Rosa, 2003:158).


Sorgeix d’aquesta manera el turisme alternatiu: “formes de turisme que són conseqüents amb els valors naturals, socials i comunitaris, que permeten gaudir positivament tant a amfitrions com a convidats i fan que valgui la pena compartir experiències” (Smith i Eadington 1994:3).


El repte és convertir el turisme cultural i patrimonial en un instrument eficient per al desenvolupament local sostenible i la preservació del patrimoni. Una de les majors dificultats és l’absència de formulacions polítiques i estratègiques clares més enllà de les declaracions d’intenció, la promoció i la venda d’imatge. (Antón, 1998).


L’ICOMOS, en la seva Carta Internacional per al Turisme Cultural (1999) assenyala que en aquests temps de creixent globalització, la protecció, conservació, interpretació i presentació de la diversitat cultural i del patrimoni cultural de qualsevol lloc o regió és un important desafiament per a qualsevol poble en qualsevol lloc.


Els “nous turistes” han aparegut en escena amb valors orientats cap al medi ambient i cap a un consum més ètic. Les seves motivacions han passat a ser més actives i a una recerca de l’autenticitat... Ara es tracta de turistes actius que demanden activitats, experiències en les destinacions, que els permeti apropar-se més a les destinacions, al seu paisatge, a la seva gent (Martín de la Rosa, 2003). Una de les característiques del turisme cultural ha estat tradicionalment la recerca de l’autenticitat però depenent de la posició adoptada tant per al turista com pel destí (Shouten, 2006, Kolar i Zabkar, 2010), el que pot ser autèntic per un pot no evocar res a un altre individu (Richards, 2001).


Segons García Canclini (2007) hi ha dues posicions enfrontades quan es parla de turisme cultural: aquells anomenats paranoics que veu les transformacions com una amenaça: els turistes culminarien els processos de massificació, mercantilització i frivolització del patrimoni històric. I els utilitaristes que consideren que el turisme genera riquesa, llocs de treball, atreu inversions que revitalitzen ciutats i pobles aïllats en platges o muntanyes, i que també pot impulsar la producció artesana i industrial locals.


Fent balanç de tot plegat Toselli (2006:178) considera que el turisme cultural, com qualsevol activitat turística genera impactes positius i negatius, ja sigui ambientals, socioculturals i econòmics. La visió d’un turisme cultural sustentable li adjudica més aspectes positius que negatius, encara que el no acompliment d’aquests principis, sigui per excés o per defecte pot generar conseqüències negatives.


En una síntesi dels aspectes positius i negatius del turisme cultural Toselli (2006) destaca com a:
Positius:

  • Revitalitza l’interès dels habitants per la seva cultura.
  • Atorga un valor afegit o de diferenciació en els destins turístics ja desenvolupats o madurs.
  • Contribueix a atenuar o trencar l’estacionalitat en aquells destins amb una oferta principal basada en productes de marca estacionalitat, com poden ser els de sol i platja.
  • Ofereix possibilitats per al desenvolupament de petites localitats o comunitats rurals, que troben en el turisme cultural una oportunitat de desenvolupament i diversificació de la seva economia.
  • Enforteix el desenvolupament de polítiques i programes conjunts entre el sector turístic i el cultural.
  • Genera recursos per al manteniment, protecció i millora dels llocs de patrimoni.
  • Promou la comprensió i entesa entre els pobles, a partir del coneixement de la comunitat amfitriona per part dels visitants, i viceversa.
  • Brinda el marc ideal per a la promoció de productes i artesanies locals.
  • Recupera “vells recursos per a nous turismes” (Millán Escriche, 2001). Valorant els recursos tangibles i intangibles es recupera l’herència dels avantpassats, i se’ls integra en projectes de desenvolupament local a través del turisme.

Negatius:

  • Provoca un procés de “desculturització” del destí, tal com ho entén Monreal (2002) d’autenticitat escenificada, “una posada en escena” per als turistes perden el caràcter original de festes, celebracions, artesanies, etc.
  • Genera un sentiment de refús per part de les comunitats visitades o receptores, ja que no es respecten els llocs sagrats, els costums del lloc, o la comunitat és envaïda i observada pels visitants.
  • Impulsa la mercantilització extrema de les tradicions locals, convertint la cultura local en un mer objecte de consum.
  • Propicia, en alguns destins, un mercat negre d’antiguitats o béns del patrimoni artístic.
  • Origina un sentiment de decepció o frustració per part dels turistes quan no respon a les seves expectatives estereotipades, és a dir allò que esperen no es correspon amb la realitat. Segons Monreal (2002) provocat per la promoció d’ “imatges culturals idealitzades”, només pensades com objectes de consum.
  • Provoca “aculturació” en la població receptora, aquesta adopta normes i patrons culturals a través del contacte amb els turistes.

En la part de les “ombres” Ruiz (1997) comenta que el turisme cultural s’ha degradat en molts llocs: les ciutats amb oferta cultural estan saturades, els museus estan sempre plens i les catedrals són visitades per masses de persones que posen en perill la seva conservació i desvirtuen el seu significat primordial, que impedeixen i torben de la pau i el recolliment espiritual per les que foren concebudes.


Ruiz (1997) comenta que una adequada gestió dels recursos culturals i del turisme hauria de tenir en compte tres fases:

a) El mapa del turisme cultural: un inventari complert dels recursos culturals i turístics, la seva localització, capacitat, possibilitat d’integrar en una xarxa, titularitat jurídica, personal, formació professional, relacions amb els operadors turístics, etc.
b) La promoció dels destins i productes de turisme cultural: fent una intensa labor de comercialització prèvia a la promoció, posant a disposició dels operadors turístics quantes dades necessitin per vendre aquest producte o destí.
c) El control de gestió: hi ha d’haver una valoració dels resultats de les accions fetes per un consultor neutre. Fer enquestes entre els visitants i turistes per detectar l’impacte de les accions i la rendibilitat dels diners públics.
Boucher (2006) considera que els reptes del turisme cultural respecte als Objectius del Mil·lenni per al

Desenvolupament (OMD), la OMT i el Comitè Mundial d’Ètica del Turisme (2003) han de ser:


1. Eradicar la pobresa extrema i la fam.

2. Aconseguir l’ensenyança primària universal.

3. Promoure la igualtat entre els gèneres i l’autonomia de la dona.

4. Reduir la mortalitat infantil.

5. Millorar la salut materna.

6. Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties.

7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient.

8. Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

Basant-nos en el Codi Ètic Mundial per al Turisme (CMET, 2001) es planteja com a objectius:

  • La lluita contra l’explotació dels sers humans, especialment els nens.
  • La protecció del medi ambient i del patrimoni.
  • La llibertat de moviment dels turistes.
  • L’aplicació del Dret al turisme.
  • El comerç equitatiu dels serveis turístics.
  • L’educació al turisme i el respecte dels principis ètics.

Les línies estratègiques proposades passen per:


1. Recolzar la petita empresa, motor del treball dels més pobres.
2. Afavorir la millora de les condicions de vida:

  • Impulsant un nou desenvolupament rural sense abandonar l’activitat agrícola.
  • Implementant la participació social en els projectes i en els guanys.
  • Defensant la dignitat i igualtat humanes.

3. Preservar la cultura i l’herència tradicional.


Delgado Ruiz (2000) diu que la cultura receptora s’esforça precisament a oferir allò que li és requerit, d’acord amb la seva articulació en un sistema intercultural plenament sotmès a les lleis de l’oferta i la demanda.


La demanda de productes turístics relacionats amb el patrimoni, o la pràctica del turisme cultural i també del conegut ecoturisme (dins del patrimoni cultural s’insereixen elements naturals, el paisatge és una construcció sociocultural) es desenvolupa en tota la seva plenitud... Els que inicien el seu camí turístic s’esforcen i centren a dissenyar una oferta turística fidel a aquestes directrius: sostenibilitat, respecte cultural i autenticitat (Martín de la Rosa, 2003).


En una línia semblant Toselli (2006:176) deixa clar que enfront de la tendència del fenomen de la globalització es genera, pel cantó de les cultures receptores, la necessitat de redescobrir i enfortir la identitat cultural, així com assenyalar el patrimoni com a factor d’unitat. I per part dels grups visitants s’evidencia la sensibilitat per la cura del medi ambient i l’interès per la diversitat cultural. Així doncs el turisme cultural ha de tenir un paper estimulador per a revalorar, afirmar i recuperar els elements culturals que caracteritzen i identifiquen a cada comunitat davant un món globalitzat.

 


Conclusions


El turisme cultural és un fenomen cada vegada més rellevant dins el turisme i la cultura. Diferents autors de diverses disciplines com la psicologia, la sociologia, la comunicació, el màrqueting, l’antropologia, la història de l’art, la museologia, el turisme, etc., han volgut donar el seu punt de vista.


Quan parlem del segle XXI, el turisme cultural ja és no només un fenomen de consum de tangibles o patrimoni material sinó també d’intangibles o patrimoni immaterial. El ventall d’icones cada vegada és més important. A Catalunya la dieta mediterrània, els castellers, la Patum de Berga, etc., són ara recursos per al turisme.


En el segle de la sostenibilitat es fa indispensable seguir les regles del joc. El turisme cultural ha de seguir paràmetres de preservació i conservació dels seus recursos. L’ètica del turisme s’imposa també en el camp del patrimoni cultural, de les identitats, de les cultures minoritàries o del folklore i tradicions autòctones. No tot hi val, es pot desenvolupar la pràctica turística però amb criteris de planificació, gestió i administració sustentable.


L’aposta per al turisme cultural, com a oferta complementària o principal, cada vegada és més evident en les grans metròpolis però també en aquelles destinacions que fins fa quatre dies apostaven per models de sol i platja o d’entorns naturals. El patrimoni és un actiu que pot evitar problemes de capacitat de càrrega en espais turístics essent un element de complementarietat turística o que pot ser la font principal d’ingressos en altres territoris on els recursos culturals són valorats, promocionats, comercialitzats per al turisme.

 

 

 

 

 

 

 

Bibliografia
André, M.; Cortés I. y López, J. (2003). Turismo cultural: Cuando el recurso supera al destino turístico. El caso de Figueres. Barcelona. ESADE, p. 1-22.

Antón Clavé, S. (1998). “Turismo, territorio y cultura”. Actas: IV Coloquio de Geografía Urbana y VI Coloquio de Geografía del Turismo, Ocio y Recreación: Las Palmas de Gran Canaria, 22 al 24 de junio de 1998. Las Palmas de Gran Canaria. Ayuntamiento. Asociación de Geógrafos Españoles, 2000, p. 29-49.
Asensio, M. (2008). “El turismo cultural: la planificación de la visita y los centros de visitantes”. Amigos de los museos, nº 26, p. 22-23. Madrid. FEAM.
Bonet, L. (2003). Turismo Cultural: Una reflexión desde la ciencia económica. En: Análisis sectoriales: Estudio compartido sobre “Turismo y Cultura”. Portal Iberoamericano de Gestión Cultural. Barcelona. Universitat de Barcelona.
Bonet, L. (2005 ). Mercat cultural i industria turística. Paradoxes i reptes del turisme cultural. Barcelona. DCIDOB 93.
Boucher, A. (2006). Las perspectivas del turismo cultural respecto a los Objetivos del Milenio para el Desarrollo (OMD). Pensar Iberoamérica. Revista de Cultura. Madrid. OEI.
Bourdieu, P. et Darbel, A. (1966). L’amour de l’art. Les musées d’art européens et leur public. Paris. Les Editions de Minuit.
De Cluzeau, C.O. (2000). Le Tourisme culturel (2ª éd.). Paris. Presses Universitaires de France - PUF.
Delgado Ruiz, M. (2000). “Trivialidad y trascendencia. Usos sociales y políticos del turismo cultural”. Turismo Cultural: el Patrimonio Histórico como fuente de riqueza (Herrero Prieto, L., C., coord.). Valladolid. Fundación del Patrimonio Histórico de Castilla y León, p.31-52.
Donaire, J. A. (2008). El turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual. Bellcaire d’Empordà. Edicions Vitel·la.
Fayos, T., González-Gallarza, M. y Mallor, E. (2013). ¿Qué es y cómo se mide el Turismo Cultural? Un estudio longitudinal con series temporales para el caso Español. Pasos. Revista de turismo y patrimonio cultural, vol. 11, nº 2, p. 269-284. Santa Cruz de Tenerife.
García Canclini, N. (2007). Turismo cultural: Paranoicos versus utilitaristas. Universidad Metropolitana de México. Ciudad de México.
Grande Ibarra, J. (2001). Análisis de la oferta de Turismo Cultural en España, Estudios Turísticos. Instituto de Estudios Turísticos (IET), nº 150, p. 15-40. Madrid.
Herrero Prieto, L.C. (1997). “Economía de la Cultura y el Ocio. Nuevas posibilidades para la Política Económica Regional”. Mercurio. Revista de Economía y Empresa, nº 1, p. 101-118. Valladolid.
Hewison, R. (1987). The heritage industry: Britain in a climate of decline. London. Methuen.
ICOMOS (1976). Carta de Turisme Cultural. Seminari Internacional de Turisme Contemporani i Humanisme. Brussel·les, 8 i 9 de novembre de 1976.
ICOMOS (1999). Carta Internacional sobre Turisme Cultural: la gestió del turisme en llocs amb patrimoni significatiu. París. 12ª Assemblea General en Mèxic, octubre de 1999.
ICOMOS (2000). Informe Mundial sobre Monuments i Llocs en perill. Charenton-le-Pont. France.
Juan Tresserras, J. y MATAMALA, J. C. (2005). El turismo cultural en España como fuente de empleo para los profesionales del patrimonio. Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, nº 54, p. 73-83. Sevilla. Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico.
Martín de la Rosa, B. (2003). “Nuevos turistas en busca de un nuevo producto: El patrimonio cultural”. Pasos: Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, vol. 1, nº 2, p. 155-160. Santa Cruz de Tenerife.
McIntosh, R. W. and Goeldner, C. (1986). Tourism: principles, pratices, philosophies. New York. Wiley.
Monreal González, P. (2002). “El turismo como industria cultural. Hacia una nueva estrategia de desarrollo turístico en América Latina y el Caribe”. Documento preparado para el Foro de Ministros de Cultura y Encargados de Políticas Culturales de América Latina y el Caribe. Cuenca. Ecuador. Oficina Regional de Cultura para América Latina y el Caribe de la UNESCO, 6-8 de noviembre.
Morère, N y Perelló, S. (2013). Turismo cultural, patrimonio, museos y empleabilidad. Madrid. EOI (Escuela Organización Industrial).
OMT (1995). The state’s rolein protecting and promoting culture as a factor of tourism development and the proper use and exploration of the national culture heritage of sites and monuments for tourism. Madrid.

OMT i UNESCO (2015). Conferència Mundial sobre Turisme i Cultura: construint un nou model de cooperació. Siem Reap (Cambodja), 4 i 5 de febrer de 2015.

Prentice, R., Davies, A., Beeho, A. (1997). Seeking Generic Motivations for Visiting and Not Visiting Museums and Like Cultural Attractions. Museum Management and Curatorship. London. Taylor & Francis.
Prieto, J. J. (2015). Turismo cultural: el caso español. International Journal of Scientific Management and Tourism, vol.2, p. 95-114. Universidad Complutense de Madrid. Madrid.
Ramos Lizana, M. (2007). El turismo cultural, los museos y su planificación. Gijón. Trea.
Richards, G. and Bonink, C. A. M. (1995). “European Cultural Tourism Markets”. Journal of Vacation Marketing, nº 1, p. 173-180. London. SAGE.
Richards, G. (1996). Cultural tourism in Europe. Oxon. United Kingdom. Cab International.
Richards, G. (1998). “Cultural tourism in Europe: recent developments”. Actas del Congreso Europeo sobre itinerarios culturales y rutes temáticas. Logroño, 20-22 de novembre de 1997.
Richards, G. (2001). El desarrollo del turismo cultural en Europa. Estudios Turísticos. Instituto de Estudios Turísticos, nº 150, p. 3-13. Madrid.
Ruiz, J. A. (1997). El turismo cultural: Luces y sombras. Estudios Turísticos, nº 134, p. 43-54. IET. Madrid.
Smith, V. and Eadintong, W. (1994). Tourism alternatives. Chichester. John Wiley & Sons.
Swarbrooke, J. (1994). “The future of the post: heritage tourism in the 21st century”. Tourism. The state of the art. John Wiley Sons, p. 222-229. Chichester.
Toselli, C. (2006). “Algunas reflexiones sobre el turismo cultural. Pasos: Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, vol. 1, nº 2, p. 175-182. Santa Cruz de Tenerife.
Velasco, M. (2004). “El patrimonio cultural y el turismo en la agenda de Gobierno”. Areté Documenta, nº 18, p. 87-96. Madrid. AEGPC.
Velasco, M. (2009). “Gestión turística del patrimonio cultural: Enfoques para un desarrollo sostenible del turismo cultural”. Cuadernos de Turismo, nº 23, p. 237-253. Universidad de Murcia. Murcia.
Vidal, D. (ed.) (2002). Cultura i turisme. Universitat de Girona (TURIDI, 1). Girona.

Aquest web utilitza galetes pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i preferencies.

Per saber més sobre les cookies que utilitzem i com eliminar-les, visiti Política de cookies

Accepto

POLÍTICA DE COOKIES

Aquest web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis l'usuari accepta l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, l'usuari té l'opció d'impedir la generació de 'cookies' i l'eliminació de les mateixes mitjançant la selecció de la corresponent opció en el seu navegador. En cas de bloquejar l'ús de 'cookies' en el seu navegador és possible que alguns serveis o funcionalitats de la pàgina web no estiguin disponibles.

Què és una 'cookie'?

Una 'cookie' és un petit fragment de text que els llocs web envien al navegador i que s'emmagatzemen en el terminal de l'usuari, el qual pot ser un ordinador personal, un telèfon mòbil, una tableta, etc. Aquests arxius permeten que el lloc web recordi informació sobre la seva visita, com l'idioma i les opcions preferides, la qual cosa pot facilitar la seva propera visita i fer que el lloc resulti més útil en personalitzar el seu contingut. Les 'cookies' exerceixen un paper molt important, en millorar l'experiència de l'ús de la web.

Com s'utilitzen les 'cookies'?

En navegar per aquest portal web l'usuari està acceptant que es puguin instal·lar 'cookies' en la seva terminal i que ens permeten conèixer la següent informació:
Informació estadística de l'ús de la web.
El 'login' de l'usuari per mantenir la sessió activa a la web.
El format de la web preferent en l'accés des de dispositius mòbils.
Les últimes cerques realitzades en els serveis de la web i dades de personalització d'aquests serveis.
Informació sobre els anuncis que es mostren a l'usuari.
Informació de les enquestes en les quals ha participat l'usuari.
Dades de la connexió amb les xarxes socials per als usuaris que accedeixen amb el seu usuari de Facebook o Twitter.

Tipus de 'cookies' utilitzades

Aquesta web utilitza tant 'cookies' temporals de sessió com 'cookies' permanents. Les 'cookies' de sessió emmagatzemen dades únicament mentre l'usuari accedeix a la web i les 'cookies' permanents emmagatzemen les dades en el terminal perquè siguin accedits i utilitzats en més d'una sessió.

Segons la finalitat per la qual es tractin les dades obtingudes a través de les 'cookies', el web pot utilitzar:

'Cookies' tècniques

Són aquelles que permeten a l'usuari la navegació a través de la pàgina web o aplicació i la utilització de les diferents opcions o serveis que en ella existeixen. Per exemple, controlar el tràfic i la comunicació de dades, identificar la sessió, accedir a les parts web d'accés restringit, recordar els elements que integren una comanda, realitzar la sol·licitud d'inscripció o participació en un esdeveniment, utilitzar elements de seguretat durant la navegació i emmagatzemar continguts per a la difusió de videos o so.

'Cookies' de personalització

Són aquelles que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides en la seva terminal o que el propi usuari defineixi. Per exemple, l'idioma, el tipus de navegador a través del com accedeix al servei, el disseny de continguts seleccionat, geolocalización del terminal i la configuració regional des d'on s'accedeix al servei.

'Cookies' publicitàries

Són aquelles que permeten la gestió eficaç dels espais publicitaris que s'han inclòs a la pàgina web o aplicació des de la qual es presta el servei. Permeten adequar el contingut de la publicitat perquè aquesta sigui rellevant per a l'usuari i per evitar mostrar anuncis que l'usuari ja hagi vist.

'Cookies' d'anàlisi estadística

Són aquelles que permeten realitzar el seguiment i anàlisi del comportament dels usuaris en els llocs web. La informació recollida mitjançant aquest tipus de 'cookies' s'utilitza en el mesurament de l'activitat dels llocs web, aplicació o plataforma i per a l'elaboració de perfils de navegació dels usuaris d'aquests llocs, amb la finalitat d'introduir millores en el servei en funció de les dades d'ús que fan els usuaris.

'Cookies' de tercers

En algunes pàgines web es poden instal·lar 'cookies' de tercers que permeten gestionar i millorar els serveis oferts. Com per exemple, serveis estadístics de Google Analytics i Comscore.