• Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
  • (+34) 934 914 112
  • whatsapp icon(+34) 646 815 553

8 DEL TURISME AL TURISME SOSTENIBLE

DEL TURISME AL TURISME SOSTENIBLE

Dra. Ester Noguer i Juncà (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.)
Sr. Àlvar Sáez i Puig (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.)

Introducció: Les múltiples definicions del turisme

L’Assemblea General de l’Organització Mundial del Turisme, reunida a Sofia (Bulgària), del 17 al 26 de setembre de 1985 i essent conscient de la importància del turisme en la vida dels pobles pels seus efectes directes i positius en la societat, economia, cultura i educació, amb l’objectiu d’aconseguir un millor coneixement entre els pobles per reforçar la cooperació internacional, empra com a pal de paller la Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948 i ens comenta sobre el concepte de turisme:

Recordant la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, i especialment el seu article 24, segons el qual “tota persona, té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la duració del treball i a vacances periòdiques pagades” o el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966, que convida als Estats a garantir a tota persona “el descans, el gaudi del temps lliure, la limitació raonable de les hores de treball i les vacances periòdiques pagades, així com la remuneració dels dies festius”.

Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT) el turisme consisteix en aquells viatges i estades que les persones realitzen en entorns diferents del seu entorn habitual amb motius com poden ser l’oci, els negocis o d’altres. El turisme és un fenomen social, cultural i econòmic.
Altres autors com és el cas de Bormann (1930) el defineixen com el conjunt de viatges realitzats per plaer, per motius professionals i d’altres anàlegs, durant els quals l’absència en la residència habitual és temporal. S’exceptua, dins el concepte de turisme, aquells viatges realitzats al lloc de treball.

Hunziker i Krapf, en els seus Fonaments de la Teoria General del Turisme (1942) defineixen el turisme com el conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i estada de persones fora del seu domicili. Aquests desplaçaments i estades comporten un seguit de relacions socials entre els turistes i la comunitat receptora:
Els elements constitutius del turisme s’han agrupat en dos: en la relació social, ja que són persones les que es traslladen d’un lloc a un altre i les que reben i acullen a qui es trasllada. Aquests desplaçaments donen origen a una trobada de pobles i cultures, per comprendre formes de pensar i actuar diferents; per consegüent, els desplaçaments i les accions que d’això se’n deriven es constitueixen en un fet social. I dos, les persones que es traslladen i les que reben i acullen a qui es trasllada, el subjecte turista i la població receptora. Tant la persona que es trasllada temporalment del seu lloc habitual de residència a un altre, amb el propòsit d’experimentar un canvi, conèixer altres formes de pensar i actuar, com l’amfitrió o població receptora, causen fenòmens socials que afecten i determinen canvis en les societats. (Barbosa, 2007).

Romero (1977) defineix el turisme com a fenomen socioeconòmic i cultural, provocat per forasters que al visitar voluntàriament una localitat sense propòsits immediats de lucre, canvien els consums materials i culturals que aquí realitzen, per productes equivalents generats en la comunitat que radiquen.
Segons Ascanio (2004) no hi ha dubte que el canvi no pot ser equivalent, ja que l’intercanvi cultural entre poblacions diferents, quant als seus modes de vida i judicis de valor, hauria d’estar produint impactes d’un cantó i l’altre.

Segons Monreal (2002) el turisme no pot ser percebut en si mateix ni com una panacea respecte a la solució dels problemes de subdesenvolupament ni com una força destructora que indefectiblement arrasa amb la diversitat i la identitat dels pobles.

El turisme és una indústria que els governs troben àvida de promoure, però que repercuteix negativament en el desenvolupament: desvia recursos socials per invertir en infraestructures turístiques, sostreu mà d’obra i acaba amb la producció agrícola, concentra els beneficis en la comunitat empresarial i oligàrquica, altera el valor de la terra i propícia l’especulació immobiliària, imposa un valor comercial a qualsevol objecte d’art o d’antiguitat, mercantilitza la cultura, distorsiona la realitat amb imatges enganyoses, amenaça l’estil de vida ingenu dels nadius, trastoca els nexes morals de les comunitats amfitriones i els converteix en nexes monetaris (particularment amb les relacions sexuals i les tradicions hospitalàries) i és clarament conservador en mantenir l’estatus quo per protegir la seguretat física del turista i financera de les inversions.

El turisme també forma part d’un procés que ha propiciat la ruptura social i la decadència de la consciència de classe, en allunyar socialment i geogràficament a les capes més pobres de les classes adinerades, en oferir una visió parcial, polaritzada i acrítica del funcionament d’altres societats.

L’impacte del turisme en els països amfitrions és tan complex com letal. Les elits dels dits països són corrompudes; cada vegada miren amb més interès i atracció les delícies que els ofereix el món industrialitzat i orientat cap al consum. Les masses consideren al turista com un estranger odiós, sí, però, també com el símbol poderós de les desigualtats del nostre món contemporani (Osorio, 2005).

En aquest sentit Ascanio (2004) afirma que quan el turisme sorgeix bruscament i imposat des de fora, per el general és refusat, llevat que la comunitat d’acollida sigui molt passiva i generi poques tensions (Kuttner, 1968: 288).

El concepte d’oci, molt lligat al turisme, ha passat a ser una condició irrenunciable de l’edat adulta, que ha canviat els valors de producció i laboriositat típics de la societat industrial del segle XIX, per l’ètica absolutament hedonista de la contemporaneïtat (Ruiz, 1997; Harvey, 1990).

En el mateix sentit Herrero Prieto, Sanz Díez i Sanz Lara (2002) ens comenten que l’oci ha passat a ocupar un lloc central en la jerarquia de valors de la societat contemporània i el treball es considera com una servitud, un peatge necessari. En aquest context s’expliquen multitud de llocs de treball del temps d’oci de la societat actual, com són els relacionats amb l’esport, el turisme, el consum de cultura, etc.

El viatger actual vol viure una experiència diferent. L’experiència del fet autèntic en la natura, la cultura, la gent o una combinació d’aquestes, el seu desenvolupament es porta a la seva fi preferiblement en àrees amb petites poblacions, entorns rurals i atractives àrees naturals (DeCArli, 2008:88).

Segons Gordon (2005) si considerem la natura del turisme com a expressió de curiositat, segurament va tenir un paper important en les primeres migracions humanes. En aquest sentit René Duchet destaca les connexions entre els antics viatgers i els turistes moderns, i Rachid Amirou (2001) es refereix a les dificultats per separar “migració” de “turisme” (op. cit. Gordon, 2005).

Històricament els grecs viatjaven per salut, per veure esdeveniments esportius, etc. Els romans practicaven l’oci en les seves sumptuoses viles marítimes, entre ells l’emperador August a l’illa de Capri. En l’Edat Mitjana es distingiren com a “turistes culturals” els pelegrins cristians i els geògrafs àrabs. Les motivacions comercials estan en l’origen dels viatges com els de Marco Polo en el segle XIV i dels viatgers humanistes, que barrejaven negocis amb la curiositat personal per conèixer altres pobles.

Segons Gordon (2005) el turisme és l’expressió de la curiositat i es podria definir com la curiositat en moviment. A la fi del segle XV curiositas es considerava una raó per viatjar. Petrarca va escriure, en l’època del Renaixement, sobre un desig innat en la ment de les persones per veure llocs nous. És ben coneguda la descripció que va fer Petrarca de la seva ascensió al Mont Ventoux, i La Guide des Chemins de France de Charles Etienne, publicada el 1552, la qual va ser protagonista de l’augment de manuals de turisme amb l’arribada de la impremta.

Als inicis de l’era moderna es produeix una expansió notable del turisme, l’aparició del Grand Tour dels aristòcrates britànics per una banda, i el moviment il•lustrat francès amb l’inici dels museus per una altra, són dos factors que ajuden al creixement de la pràctica turística. L’any 1697 Richard Lassels va popularitzar el terme Grand Tour al seu llibre An Italian Voyage o a Complete Journey through Italy, quasi sempre amb l’objectiu del coneixement de l’antiguitat clàssica.

Thomas Cook va ser un empresari anglès conegut per ser la primera persona a crear un viatge organitzat, quan en 1841 va noliejar un tren amb un grup de gent amb destinació a un congrés antialcohol a Loughborough. Tot i que aquest primer viatge organitzat no li va proporcionar massa èxit econòmic, Cook va veure en aquesta activitat un possible benefici futur, pel que anys més tard es va decidir a crear una agència de viatges, Thomas Cook & Son, considerada la primera de la història. Se’l pot considerar el gran operador turístic del segle XIX, primer organitzant viatges barats en tren pels treballadors anglesos i després reorientant el seu negoci a segments de població més rendibles.

Segons Gordon (2005) el turisme a principis del segle XX es va caracteritzar per un creixement de les destinacions turístiques de platja a França i Itàlia. El Mediterrani era cada vegada més accessible, primer per tren, després amb cotxe.

Del turisme de masses al turisme sostenible

El turisme com a fenomen de masses és relativament recent. Després de la Segona Guerra Mundial es produeixen una sèrie de fets que desencadenen el seu desenvolupament (Martínez de la Rosa, 1993). Les vacances pagades, la millora dels mitjans de transport, l’estabilitat econòmica que permet estalviar per gastar a les vacances, la societat de consum, el temps lliure, el creixement i millora de les infraestructures turístiques, el desenvolupament de la indústria turística i el canvi d’aires que suposa respecte a la rutina laboral. Sense oblidar l’augment del nivell cultural que implica una major curiositat per conèixer monuments, llocs, cultures i patrimoni.

Els experts en turisme consideren que durant els anys vuitanta i noranta del segle XX, es va passar de l’economia del turisme a l’economia de l’oci, o bé, d’un context “fordista” a un “postfordista”, fent èmfasi en els diferents tipus de consumidor (Mazon, 2001).
En paraules de Ramos Lizana (2007):

Els productes postfordistes es distingeixen per la seva diversificació i/o diferenciació gràcies a la producció de petits grups especialitzats que sotscontracten els seus serveis (entre els quals destaquen els relacionats amb l’oci) a les grans companyies. Aquesta estructura permet adaptacions ràpides a les oscil•lacions de la demanda. I, també, una reducció de l’estacionalitat que ha permès la formació i la contractació de treballadors especialitzats i l’oferta de productes per a gustos molt segmentats i/o individualitzats. La rapidesa dels canvis de gust, de les modes, obliga a l’oferta contínua de nous productes i serveis. És la demanda la que condiciona la producció, al contrari del que succeïa en l’escenari fordista.

Aquesta estructura flexible condemna els destins monopolistes i converteix el planeta en la seva totalitat en objecte de la mirada i la producció turística. Aquest escenari d’hipercompetitivitat determina que certs destins turístics arribin a límits de la seva capacitat i posin en perill la seva sostenibilitat. Així mateix, suposa una crisi de la massificació, pel que fa al volum de turistes (que és cada dia major) i als mecanismes de producció i distribució. Inclús en el destí final tornen a cobrar protagonisme les petites empreses artesanals, com els models d’allotjament més esmorzar en una casa rural. Un servei que pot ser contractat per Internet i sense necessitat d’un intermediari.

Prieto (2015) afirma que la massificació o quasi invasió d’alguns espais o llocs històric-culturals genera un risc important per aquell lloc. La mercantilització és un risc visible que dóna peu a la necessitat d’un equilibri entre conservació de l’espai o lloc cultural i els beneficis de les empreses.

Segons García Canclini (2007) els estudis sobre turistes ens mostren que molts d’ells no es comporten passivament: cerquen activitats intenses, exploració i coneixements creatius. Anant més enllà Shouten (2006) diu que el turisme, en general, es refereix a la “venda de somnis”. Urry (2000) afirma que “la mirada turística com a passatemps passiu contemplatiu, ha estat reemplaçada per una posició reflexiva en la qual el turista és a la vegada font i objecte de la mirada, a la vegada consumidor i productor, a la vegada públic i artista” (Richards, 2001: 67).

En la Carta Internacional sobre Turisme Cultural, adoptada per ICOMOS en la 12a Assemblea General a Mèxic a l’octubre de 1999, es deixa clar que:

El turisme hauria d’aportar beneficis a la comunitat amfitriona i proporcionar importants mitjans i motivacions per cuidar i mantenir el seu Patrimoni i les seves tradicions vives. Amb el compromís i la cooperació entre els representants locals i/o de les comunitats indígenes, els conservacionistes, els operadors turístics, els propietaris, els responsables polítics, els responsables d’elaborar plans nacionals de desenvolupament i els gestors dels llocs, es pot arribar a una indústria sostenible del Turisme i augmentar la protecció sobre els recursos del Patrimoni en benefici de les futures generacions.

Interessant també és la Carta del Turisme Sostenible, adoptada per l’Organització Mundial del Turisme (agost del 2004) en què es posen les directrius per al desenvolupament sostenible del turisme. Segons la mateixa carta les pràctiques de gestió sostenible són aplicables a totes les formes de turisme i a totes les destinacions.

L’equilibri adequat entre les dimensions ambientals, econòmiques, socials i culturals, del desenvolupament turístic, han de garantir la seva sostenibilitat a llarg termini.

Segons la Comissió Europea (2000) evitar impactes ambientals negatius és essencial per un desenvolupament cultural, econòmic, social i turístic òptim i amb potencialitats a llarg termini (André, Cortés i López, 2003).

En aquest sentit l’OMT es marquen com a objectius*

Donar un ús òptim als recursos ambientals, de forma que es mantinguin els processos ecològics essencials i es contribueixi a la conservació dels recursos naturals i de la biodiversitat.

Respectar l’autenticitat sociocultural de les comunitats amfitriones, contribuint a l’enteniment i la tolerància interculturals, tot preservant els seus actius culturals.

Assegurar unes activitats econòmiques viables a llarg termini, que suposin uns beneficis socioeconòmics per a tots els agents implicats, i contribuir així a la reducció de la pobresa.

Per aconseguir aquests objectius és important la participació de tots els agents implicats així com un lideratge polític fort. Per un altre costat la conscienciació dels turistes no deixa de ser menys important.

Boucher (2006) afirma que el concepte de turisme sostenible es refereix a l’aspecte econòmic, social, cultural i ecològic del desenvolupament i en la coresponsabilitat entre els actors locals i els turistes. La Cimera de la Terra a Johannesburg (2002) constituí una fita per trobar solucions. En aquesta cimera la OMT presentà el programa ST-EP (Turisme Sostenible-Eliminació de la Pobresa) amb la fi de complir amb els Objectius del Mil•lenni per al Desenvolupament (Nacions Unides). Aquest integra la participació dels pobles locals als projectes i beneficis turístics, la conservació dels llocs patrimoni i el manteniment de la pau, atorgant especial èmfasi en la lluita contra la pobresa. El turisme és considerat com una activitat que ha de contribuir a eliminar la pobresa.
Segons André, Cortés i López (2003) no tot el turisme està basat en cultura i no sempre la cultura implica consum de turisme, malgrat això, existeix una realitat i és que ambdós sectors sovint conviuen, o haurien de conviure, en simbiosi, reportant beneficis mutus.

* Material extret del DCIDOB 93. Turisme i sostenibilitat cultural. Cartes internacionals sobre turisme. A: http://www.cidob.org [consulta: 25-10-2016]

Grande Ibarra (2001) afirma que el turisme ha estat, i està sent en l’actualitat amb una tendència creixent, causa de posada en marxa de nombroses i importants accions de conservació i valorització del patrimoni que molt probablement d’altra manera no s’haguessin produït. Està facilitant noves oportunitats a molts territoris. Així el turisme es converteix en element dinamitzador, no només econòmic sinó també cultural.

Ascanio (2004) assenyala que el turisme forma part de la fase de passar de la fabricació de béns a la posada en valor de serveis i aquesta activitat forma part del capitalisme com un sistema econòmic-cultural, que s’organitza d’acord amb institucions de la propietat i la producció de béns i serveis, i fonamentada culturalment en el fet que les relacions d’intercanvi, la compra i venda, formen part de la funció social de la comunitat receptora.
Boucher (2006) afirma que el turisme s’ha convertit en la primera activitat econòmica en l’àmbit mundial i representa, sobretot als països del Sud, una font de creixement econòmic i important generadora de divises, inversió i treball. En la Cimera de Desenvolupament Sostenible de Johannesburg (2002), s’establí que per al 83% dels països en desenvolupament, el turisme constitueix un dels seus principals recursos i així mateix, és el més important per al 34%. Dels 12 països que concentren el 80% de la població en extrema pobresa (segons l’indicador del sou inferior a 1 dòlar americà per dia) tenen una activitat turística significativa i creixent.

Segons André, Cortés i López (2003) l’activitat turística no s’ha de contemplar com una finalitat en si mateixa, sinó com un instrument que permeti el desenvolupament òptim de l’activitat econòmica i social del territori en qüestió.
Ascanio (2004) indica que el gran objectiu del turisme és una experiència de vida, sentir que existim i que això ens impulsa a viatjar. I l’impuls que esperona a l’empresari turístic és l’oportunitat d’oferir viatges nous i de crear els seus paquets de desplaçaments esperant, per descomptat, una adequada utilitat: així doncs, aquí pot sorgir un conflicte entre l’enfocament econòmic del turisme com a negoci i el turisme com a quelcom espiritual i d’autenticitat social, que realment és una font de judicis ètics i estètics. El turisme té, doncs, efectes i impactes col•laterals.

Velasco (2009) afirma que el turisme es veu sotmès a un intens procés de canvi dels contextos, els mercats i els consumidors. És un fenomen jove si ens fixem en les característiques que el defineixen, en especial l’escala que ha permès el desenvolupament del turisme, no supera els cinquanta anys. Per la qual cosa, tot i l’avenç experimentat en aquestes darreres cinc dècades, encara està en fase de sofisticació. El sector privat es veu obligat a diversificar productes i a innovar si vol assegurar la seva competitivitat.

Segons la OMT el turisme del segle XXI cerca oci, plaer i coneixement. La societat del nou mil•lenni està més preparada culturalment parlant, han baixat els nivells d’analfabetisme alhora que ha pujat la qualitat dels estudis impartits. És, doncs, una societat que vol conèixer però també gaudir.

En la Carta Mundial del Turisme Sostenible +20 (2015), s’acorda que:
El turisme té un paper important per avançar cap a un planeta més pacífic.

El turisme ben gestionat pot ser protagonista transcendental a l’hora de preservar els tresors actuals per les generacions futures.

El turisme pot ser compatible amb la conservació de la natura i de la biodiversitat.

El turisme pot respondre de forma activa i urgent al canvi climàtic, reduint progressivament les seves emissions de C02 per poder créixer de manera sostenible.

El turisme pot contribuir a lluitar contra la pobresa, protegir la natura i el medi ambient, i promoure el desenvolupament sostenible.

El turisme ha d’utilitzar els béns i serveis locals de manera que pugui augmentar els vincles amb la comunitat i reduir al mínim les fugues econòmiques.

El turisme ha d’assegurar la implantació de patrons de consum i producció sostenibles en tota la seva cadena de serveis i activitats.

El turisme ha d’adoptar tecnologies i modes de gestió innovadors i apropiats per millorar l’eficiència de l’ús de recursos, en particular en l’ús de l’aigua i l’energia.

El turisme ha de proporcionar solucions innovadores per ser més eficient en l’ús dels recursos, evitant la generació de residus, augmentant l’eficiència i reduint el consum i la contaminació.

El turisme ha d’aprofitar les oportunitats que brinden les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) per construir el turisme intel•ligent, responsable i creatiu del futur.

El turisme constitueix una força motriu del patrimoni cultural, les arts i les indústries culturals i creatives, de conformitat amb les convencions culturals de la UNESCO i les seves directrius operacionals.
El Turisme respon a una lògica organitzativa que segons Hall (2005) opera com un sistema complex que engloba persones, motivacions, recursos, serveis, productes, empreses, beneficis, activitat econòmica, amb multiplicitat d’aproximacions i respostes.

Conclusions:

El turisme del segle XXI demanda ser consumit amb responsabilitat i sostenibilitat. És per aquest motiu que s’imposa l’ètica del turisme, el turisme verd o la responsabilitat corporativa o empresarial en aquelles empreses que treballen en aquest sector.

L’OMT i les Nacions Unides se sumen a la sustentabilitat turística per deixar el relleu a les següents generacions de la millor manera possible. Els recursos culturals i naturals han de ser explotats però sempre sota criteris de conservació, preservació i coresponsabilitat entre les administracions públiques, l’empresa privada i el tercer sector o sector social.

El risc de mercantilitzar el patrimoni sigui cultural o natural pot portar a destruir destinacions turístiques, conjunts monumentals o restes arqueològiques. En aquest sentit la Comissió Europea, la UNESCO i la mateixa OMT són taxatives en què s’ha de desenvolupar la pràctica turística però sempre amb objectius sostenibles envers aquests recursos.

La sostenibilitat del turisme no només s’emmarca en criteris mediambientals sinó també culturals, socials, econòmics i polítics. Hi ha identitats culturals que desapareixen per motius turístics o alguns elements patrimonials que veuen sobrepassada la seva capacitat de càrrega. Aquests són exemples que no sempre es treballa en una direcció adequada i sostenible quan parlem de turisme.
La globalització turística també està deixant petjada en les cultures minoritàries o en espais naturals. S’haurà de potenciar la protecció d’aquests tangibles, intangibles i recursos naturals que són la base del turisme si es vol que en un futur no s’hagi de posar un fre seriós a aquesta pràctica.

Bibliografia:

Amirou, R. (2001). “Eléments pour une sociologie qualitative du voyage et du tourisme”. Jean Sagnes (ed.). Deux siècles de tourisme en France. Saint-Estève. France. Ville de Béziers. Presses Universitaires du Perpignan, p. 132.

André, M.; Cortés I. y López, J. (2003). Turismo cultural: Cuando el recurso supera al destino turístico. El caso de Figueres. Barcelona. ESADE, p. 1-22.

Ascanio, A. (2004). Las contradicciones del turismo cultural, la economía y la política. Pasos, Revista de turismo y patrimonio cultural, vol. 2, nº 1, p. 139-143. Santa Cruz de Tenerife.

Boucher, A. (2006). Las perspectivas del turismo cultural respecto a los Objetivos del Milenio para el Desarrollo (OMD). Pensar Iberoamérica. Revista de Cultura. Madrid. OEI.

Comisión Europea (2000). Por un turismo urbano de calidad. Gestión integrada de la calidad de los destinos turísticos urbanos. Bruselas.

Decarli, G. (2008). “Innovación en museos: Museo y comunidad en la oferta al turismo cultural”. ROTUR: Revista de Ocio y Turismo, nº1, p. 87-101. A Coruña.

García Canclini, N. (2007). Turismo cultural: Paranoicos versus utilitaristas. Universidad Metropolitana de México. Ciudad de México.

Gordon, B.M. (2005). “Passat, present i futur del turisme. Curiositat en moviment.”. Turisme i sostenibilitat cultural. DCIDOB 93, p. 3-8. Barcelona.

Grande Ibarra, J. (2001). Análisis de la oferta de Turismo Cultural en España, Estudios Turísticos. Instituto de Estudios Turísticos (IET), nº 150, p. 15-40. Madrid.

Harvey, D. (1990). The Condition of Postmodernity. An Enquiry into the Origins of Cultural Change. Oxford: Blackwell.

Herrero Prieto, L.C., Sanz Díez, M.I. y Sanz Lara, J.A. (2002). Turismo cultural de museos: análisis y valoración. Estudios turísticos, nº 153, p. 61-83. Madrid. IET.

Martín de la Rosa, B. (2003). “Nuevos turistas en busca de un nuevo producto: El patrimonio cultural”. Pasos: Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, vol. 1, nº 2, p. 155-160. Santa Cruz de Tenerife.

Mazon, T. (2001). Sociología del Turismo. Madrid. Centro de Estudios Ramón Areces.

Monreal González, P. (2002). “El turismo como industria cultural. Hacia una nueva estrategia de desarrollo turístico en América Latina y el Caribe”. Documento preparado para el Foro de Ministros de Cultura y Encargados de Políticas Culturales de América Latina y el Caribe. Cuenca. Ecuador. Oficina Regional de Cultura para América Latina y el Caribe de la UNESCO, 6-8 de noviembre.

OMT (1985). Carta del turisme i codi del turista. Assemblea General de l’OMT, Sofia (Bulgària), del 17 al 26 de setembre de 1985.

OMT (2015). Carta mundial del turisme sostenible+20. Cimera Mundial del Turisme Sostenible (ST+20). Vitoria Gasteiz, Euskadi, 27 de novembre de 2015.

Prieto, J. J. (2015). Turismo cultural: el caso español. International Journal of Scientific Management and Tourism, vol.2, p. 95-114. Universidad Complutense de Madrid. Madrid.

Ramos Lizana, M. (2007). El turismo cultural, los museos y su planificación. Gijón. Trea.
Romero, H. M. (1977). Socio psicología del turismo. México. Ediciones Daimon.

Ruiz, J. A. (1997). El turismo cultural: Luces y sombras. Estudios Turísticos, nº 134, p. 43-54. IET. Madrid.
Schouten, F. (2006). “Cultural Tourism: Between Authenticity and Globalization”. G. Richards (ed.). Cultural Tourism: Global and Local Perspectives. Haworth Press Inc, p. 25-38. London. Taylor & Francis.

Urry, J. (2000) [1995]. Consuming Places. London. Routledge.

Velasco, M. (2009). “Gestión turística del patrimonio cultural: Enfoques para un desarrollo sostenible del turismo cultural”. Cuadernos de Turismo, nº 23, p. 237-253. Universidad de Murcia. Murcia.

Aquest web utilitza galetes pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i preferencies.

Per saber més sobre les cookies que utilitzem i com eliminar-les, visiti Política de cookies

Accepto

POLÍTICA DE COOKIES

Aquest web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis l'usuari accepta l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, l'usuari té l'opció d'impedir la generació de 'cookies' i l'eliminació de les mateixes mitjançant la selecció de la corresponent opció en el seu navegador. En cas de bloquejar l'ús de 'cookies' en el seu navegador és possible que alguns serveis o funcionalitats de la pàgina web no estiguin disponibles.

Què és una 'cookie'?

Una 'cookie' és un petit fragment de text que els llocs web envien al navegador i que s'emmagatzemen en el terminal de l'usuari, el qual pot ser un ordinador personal, un telèfon mòbil, una tableta, etc. Aquests arxius permeten que el lloc web recordi informació sobre la seva visita, com l'idioma i les opcions preferides, la qual cosa pot facilitar la seva propera visita i fer que el lloc resulti més útil en personalitzar el seu contingut. Les 'cookies' exerceixen un paper molt important, en millorar l'experiència de l'ús de la web.

Com s'utilitzen les 'cookies'?

En navegar per aquest portal web l'usuari està acceptant que es puguin instal·lar 'cookies' en la seva terminal i que ens permeten conèixer la següent informació:
Informació estadística de l'ús de la web.
El 'login' de l'usuari per mantenir la sessió activa a la web.
El format de la web preferent en l'accés des de dispositius mòbils.
Les últimes cerques realitzades en els serveis de la web i dades de personalització d'aquests serveis.
Informació sobre els anuncis que es mostren a l'usuari.
Informació de les enquestes en les quals ha participat l'usuari.
Dades de la connexió amb les xarxes socials per als usuaris que accedeixen amb el seu usuari de Facebook o Twitter.

Tipus de 'cookies' utilitzades

Aquesta web utilitza tant 'cookies' temporals de sessió com 'cookies' permanents. Les 'cookies' de sessió emmagatzemen dades únicament mentre l'usuari accedeix a la web i les 'cookies' permanents emmagatzemen les dades en el terminal perquè siguin accedits i utilitzats en més d'una sessió.

Segons la finalitat per la qual es tractin les dades obtingudes a través de les 'cookies', el web pot utilitzar:

'Cookies' tècniques

Són aquelles que permeten a l'usuari la navegació a través de la pàgina web o aplicació i la utilització de les diferents opcions o serveis que en ella existeixen. Per exemple, controlar el tràfic i la comunicació de dades, identificar la sessió, accedir a les parts web d'accés restringit, recordar els elements que integren una comanda, realitzar la sol·licitud d'inscripció o participació en un esdeveniment, utilitzar elements de seguretat durant la navegació i emmagatzemar continguts per a la difusió de videos o so.

'Cookies' de personalització

Són aquelles que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides en la seva terminal o que el propi usuari defineixi. Per exemple, l'idioma, el tipus de navegador a través del com accedeix al servei, el disseny de continguts seleccionat, geolocalización del terminal i la configuració regional des d'on s'accedeix al servei.

'Cookies' publicitàries

Són aquelles que permeten la gestió eficaç dels espais publicitaris que s'han inclòs a la pàgina web o aplicació des de la qual es presta el servei. Permeten adequar el contingut de la publicitat perquè aquesta sigui rellevant per a l'usuari i per evitar mostrar anuncis que l'usuari ja hagi vist.

'Cookies' d'anàlisi estadística

Són aquelles que permeten realitzar el seguiment i anàlisi del comportament dels usuaris en els llocs web. La informació recollida mitjançant aquest tipus de 'cookies' s'utilitza en el mesurament de l'activitat dels llocs web, aplicació o plataforma i per a l'elaboració de perfils de navegació dels usuaris d'aquests llocs, amb la finalitat d'introduir millores en el servei en funció de les dades d'ús que fan els usuaris.

'Cookies' de tercers

En algunes pàgines web es poden instal·lar 'cookies' de tercers que permeten gestionar i millorar els serveis oferts. Com per exemple, serveis estadístics de Google Analytics i Comscore.