• Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
  • (+34) 934 914 112
  • whatsapp icon(+34) 646 815 553

6 LES RELACIONS ENTRE EL TURISME I EL PATRIMONI CULTURAL

LES RELACIONS ENTRE EL TURISME I EL PATRIMONI CULTURAL

Dra. Ester Noguer i Juncà (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.)
Sr. Àlvar Sáez i Puig (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.)

Resum:

El turisme és una eina interessant per donar a conèixer els atractius culturals d’una determinada destinació. No obstant, l’ús turístic d’aquests recursos pot portar a donar més importància al valor mercantil que al valor històric i educatiu del lloc en qüestió. En aquest article es recullen diferents punts de vista sobre el vincle entre turisme cultural i ús i gestió del patrimoni.

Paraules clau: Turisme, turisme cultural, patrimoni cultural, gestió turística.

Introducció:

En la Carta Internacional sobre Turisme Cultural, adoptada per ICOMOS en la 12a Assemblea General a Mèxic a l’octubre de 1999, s’indica la interacció entre el Turisme i el Patrimoni Cultural deixant ben clar que:

El Turisme nacional i internacional segueix essent un dels medis més importants per a l’intercanvi cultural, oferint una experiència personal no només propera a allò que ens queda del passat, sinó de la vida actual i d’altres societats. El Turisme és cada vegada més valorat com a una força positiva per la conservació, de la Naturalesa i de la Cultura. El Turisme pot captar els aspectes econòmics del Patrimoni i aprofitar-los per la seva conservació generant fons, educant a la comunitat i influent en la seva política. És un factor essencial per moltes economies nacionals i regionals i pot ser un important factor de desenvolupament quan es gestiona de manera adequada.
Per la seva pròpia natura, el Turisme ha arribat a ser un complex fenomen de dimensions polítiques, econòmiques, socials, culturals, educatives, biofísiques, ecològiques i estètiques. Es poden descobrir nombroses oportunitats i possibilitats, coneixent la valuosa interacció existent entre els desitjos i expectatives dels visitants, potencialment conflictives, i de les aspiracions i desitjos de les comunitats amfitriones o locals.

El Patrimoni natural i cultural, la diversitat i les cultures vives constitueixen els màxims atractius del Turisme. El Turisme excessiu o mal gestionat amb falta de mires, així com el turisme considerat com a simple creixement, poden posar en perill la natura física del Patrimoni natural i cultural, la seva integritat i les seves característiques. L’entorn ecològic, la cultura i els estils de vida de les comunitats amfitriones, es poden degradar al mateix temps que la mateixa experiència dels visitants.

Velasco (2009) afirma que el turisme és un fenomen social que es concreta en pràctiques molt diferents. Inicialment el turisme que s’apropava als béns de patrimoni cultural suposava una pràctica realitzada per un nombre petit de visitants que responien al que semblava el perfil bàsic del turista cultural (nivell socioeconòmic mig/alt, amb una formació de nivell superior, amb consciència mediambiental i que apreciava les diferències culturals, OMT, 1993).

Boucher (2006) assenyala que la qüestió del desenvolupament ha quedat en un pla secundari, resultat de la prioritat que es dóna a la protecció i a la valorització del patrimoni. Això és en part justificable, ja que el patrimoni constitueix el punt de partida de l’activitat turística i és la base d’identitat de les comunitats locals. Sense el patrimoni, les perspectives de desenvolupament es veurien limitades.

Segons Troncoso i Almirón (2005) la posada en valor i ús del patrimoni, a través del turisme, és pensada com una via per aconseguir el desenvolupament de determinades àrees o localitats allà on aquest patrimoni es troba i com a alternativa a les crisis de les economies regionals i locals.

Barbosa (2007) exposa que el turisme com a instrument d’aproximació entre els pobles ha estat una activitat que, a través del seu desenvolupament i contínua evolució, ha participat i participa en la gestió del patrimoni, amb el propòsit de transmetre el seu significat i la necessitat de la seva conservació, recuperació i protecció. L’activitat turística té cada vegada més reconeixement com activitat positiva per a la conservació de la natura i de la cultura.

En aquest sentit Grande Ibarra (2001) afirma que des d’un punt de vista econòmic el patrimoni ha donat origen a l’aparició d’un nou sector i ha passat de ser considerat una càrrega pressupostària, a transformar-se en un mentor de desenvolupament econòmic i social.

Cultura i turisme no són dues esferes separades, sinó realitats que convergeixen en la vida quotidiana de nombrosos actors. Turistes que volen conèixer i gaudir de cultures diferents a la seva, persones que habiten en els llocs d’arribada i que són conscients que la seva diferència cultural esdevé un atractiu turístic, i el turisme una font d’ingressos. (Martín de la Rosa, 2003).

Segons Campesino (1997) la complexa relació entre turisme, territori i cultura no està exempta de problemes i de conveniències. D’aquest fet sorgeixen estratègies, per part d’algunes administracions públiques, més o menys encertades d’ús del patrimoni cultural com a instrument de dinamització i reestructuració econòmica, que també serveixen per fer front a les despeses generades pel manteniment del patrimoni. (Antón Clavé, 1998).

Segons Troncoso i Almirón (2005) des de l’àmbit de la gestió del turisme el patrimoni és creixentment considerat com un atractiu turístic, és a dir, un element que potencialment pot ser valorat per l’activitat turística. Aquesta vinculació entre turisme i patrimoni es troba travessada per diverses possibilitats positivitats: el turisme és presentat com una activitat que possibilita la difusió, l’accés i el coneixement dels elements valorats com patrimoni.

Velasco (2009) afirma que la gestió turística del patrimoni cultural podria definir-se com l’aplicació de coneixements específics per la conversió de béns de patrimoni cultural en recursos turístics. Els coneixements poden venir de la gestió (direcció d’empreses, gestió financera o gestió de recursos humans) o d’altres com la gestió de destins, la planificació turística, la gestió d’organitzacions turístiques o la promoció turística.

Segons Grande Ibarra (2001) l’ús del patrimoni com a recurs turístic no està exempt de polèmica ni de dificultats. ICOMOS ja avisa d’aquestes dificultats en el principi dos de la Carta Internacional del Turisme Cultural fent referència a què la “relació entre els llocs amb Patrimoni i Turisme és una relació dinàmica i pot implicar valoracions trobades. Aquesta relació hauria de gestionar-se de mode sostenible per l’actual i per les futures generacions” (ICOMOS, 1999). D’aquesta manera es fan imprescindibles criteris de sostenibilitat en el desenvolupament del turisme basat en el patrimoni:

Els plans de desenvolupament haurien de sospesar els valors culturals i naturals d’aquests recursos. Els plans de desenvolupament haurien d’establir límits adequats per què el canvi sigui assumible. Sobretot en relació a l’impacte que un excessiu nombre de visitants pot produir en les característiques físiques del Patrimoni, en la seva integritat ecològica, en la diversitat del Lloc, en els sistemes de transport i accés i en el benestar social, econòmic i cultural de la comunitat amfitriona.

ICOMOS (1999). Carta Internacional del Turisme Cultural.

La cultura s’utilitza cada vegada més com un aspecte dels productes turístics i estratègies d’imatge de destinacions turístiques, i el turisme s’ha integrat a les estratègies de desenvolupament cultural com a mitjà de donar suport a el llegat cultural i la producció cultural. La sinergia entre turisme i cultura es considera una de les raons més importants per potenciar una relació més directa entre aquests dos elements.

André, Cortés i López (2003) afirmen que l’activitat turística no s’ha de contemplar com una finalitat en si mateixa, sinó com un instrument que ha de permetre el desenvolupament òptim de l’activitat econòmica, social i en general, urbana del territori i els seus habitants, s’analitza el tema des de l’òptica de sostenibilitat, com és obvi, amb l’objectiu de garantir l’obtenció dels màxims beneficis a mig i llarg termini abandonant els models més tradicionals de desenvolupament turístic que han esgotat les possibilitats dels recursos avantposant objectius més a curt termini i presumint alarmantment d’una planificació serena i meditada.

La idea de sostenibilitat forma part avui de qualsevol reflexió sobre l’impuls del turisme. Independentment de la tipologia de turisme que observem “les directrius per al desenvolupament del turisme i les pràctiques de gestió sostenible són aplicables a totes les formes de turisme en totes les destinacions, incloses el turisme de masses i els diversos segments turístics” (OMT, 2004). (Op. Cit. Velasco, 2009).

Boucher (2006) afirma que el vincle entre el turisme cultural i el patrimoni és únic. Si bé el turisme s’ha considerat històricament com una activitat marcadament econòmica, el patrimoni es caracteritza per ser una riquesa no renovable, fet pel qual no pot ser considerat com un producte clàssic de consum.

En aquest sentit Greffe (2003) remarca que la valorització del patrimoni com a eix de l’activitat turística (valor d’ús) compta com a principal objectiu el benefici econòmic, mentre que la valorització del patrimoni (valor d’existència) es preocupa principalment en l’apreciació de la dimensió cultural. (op. Cit. Boucher, 2006).

Segons l’OCDE (2009) durant bona part del segle XX, el turisme i la cultura es van veure com aspectes separats dels llocs. Els recursos culturals es varen veure com a part del llegat cultural dels llocs, relacionats amb l’educació de la població local i el suport d’identitats culturals locals o nacionals. El turisme ha estat vist com una activitat relacionada amb l’esplai, separat de la vida quotidiana i de la cultura de la població local. Aquesta visió ha anat canviant a finals de segle, ja que es veieren més clars els avantatges culturals per atreure turistes. De 1980 endavant el turisme cultural es començà a considerar com a font principal del desenvolupament econòmic per a moltes destinacions.

Velasco (2009) assenyala que el turisme es desenvolupa en un escenari protagonitzat, sobretot, pel sector privat, que cerca com a fi l’obtenció de beneficis econòmics. El patrimoni cultural, al contrari, es desenvolupa en un escenari amb un protagonista que és el sector públic que el que vol és obtenir beneficis socials. Què succeeix? El lideratge és exercit per diferents actors que persegueixen finalitats diferents.

Segons Pivin (1994) el patrimoni no pot convertir-se únicament en una atracció. El mateix autor indica que cal respectar el paisatge per què pugui ser vist pels turistes però que alhora sigui útil per als mateixos habitants. També s’ha de fer coincidir la identitat vehicular amb la identitat real a fi d’evitar desconcordances i la pèrdua d’imatge del lloc. I, finalment, rehabilitar sense museïtzar sinó donant sentit de continuïtat al patrimoni.
Segons Ballart i Tresserras (2001) el creixement del turisme de patrimoni cultural està relacionat amb la posada en escena d’un nou turista, que es preocupa per apropar-se i conèixer la natura i les cultures, que cerca alhora consumir nous productes turístics diferents dels del turisme de masses.

En aquest sentit l’OMT i la UNESCO, en la Conferència Mundial sobre Turisme i Cultura: construint un nou model de cooperació celebrada a Siem Reap (Cambodja) els dies 4 i 5 de febrer de 2015, refermen la voluntat de:
Crear nous models d’associació entre el turisme i la cultura.

  • Promoure i protegir el patrimoni cultural.
  • Vincular a les persones i fomentar el desenvolupament sostenible mitjançant rutes culturals.
  • Promoure vincles més estrets entre el turisme, les cultures vives i les indústries de la creació.
  • Donar suport a la contribució del turisme cultural al desenvolupament urbà.

Indicant que:

  • El turisme és un dels principals sectors socioeconòmics de la nostra era a escala mundial.
  • El turisme genera oportunitats de creixement econòmic integrador i de desenvolupament sostenible creant llocs de treball, regenerant zones rurals i urbanes i valorant i protegint el patrimoni natural i cultural.
  • L’any 2012 més d’un milió de turistes internacionals es varen desplaçar per primer cop al planeta i l’any 2014 la Llista de Patrimoni Mundial va passar a comptar amb 1.000 llocs.
  • El turisme cultural pot contribuir notablement al desenvolupament socioeconòmic i l’empoderament de les comunitats locals.

Segons Morère i Perelló (2013) la cultura ha estat sempre un element traccionador del turisme des de l’Antiguitat, fent-se això més visible des de l’època del “Grand Tour”. La cultura és i serà un dels grans atractius que li donen sentit al turisme, quelcom ja assenyalat fa 60 anys per la Comissió Europea de Turisme en destacar que els paisatges, els monuments, les ciutats i els costums, constituïen un capital turístic.

D’aquest potencial s’ha anat prenent consciència progressivament, fins a convertir-se en un important protagonista de la recuperació urbanística, arquitectònica i funcional de molts llocs. De fet, la gestió i conservació del patrimoni històric i cultural té en les nostres societats una enorme rellevància estratègica i creixents conseqüències econòmiques.

Conclusions:

L’ús turístic dels recursos patrimonials pot suposar la mercantilització d’aquell lloc, i conseqüentment, es prioritzi la obtenció de beneficis econòmics a la implantació de mesures per millorar l’accés al recurs per part de la població local o el valor històric del lloc, entre d’altres.

En les pàgines anteriors es pot observar que la conservació del patrimoni i la seva explotació com a atractiu turístic és com un peix que es mossega la cua: sense visitants no hi ha recursos econòmics per desenvolupar projectes de reforma i/o rehabilitació del lloc, però gaires visitants també és perjudicial per la sostenibilitat d’aquell espai.

No obstant, si un recurs turístic està ben gestionat mitjançant estratègies de capacitat de càrrega, és a dir, definint uns llindars físics, econòmics, socials... la conservació i l’ús turístic del recurs són elements que es complementen.

 

 

 

Bibliografia:

ANDRÉ, M.; CORTÉS I i LÓPEZ, J. (2003). Turismo cultural: Cuando el recurso supera al destino turístico. El caso de Figueres. ESADE. p. 1-22.

BALLART, J. i TRESSERRAS, J. (2001). Gestión del patrimonio cultural, Barcelona, Ariel Patrimonio.

BARBOSA, M. (2007). La política del turismo cultural y el diseño de producto turístico para el turismo cultural. Caso: Corredor turístico Bogotá-Boyacá-Santander. A Revista EAN. Nº 60, mayo-agosto 2007, p. 105-122.

BOUCHER, A. (2006). Las perspectivas del turismo cultural respecto a los Objetivos del Milenio para el Desarrollo (OMD). Pensar Iberoamérica. Revista de Cultura.

CAMPESINO FERNÁNDEZ, A. (1997). “Ciudades patrimonio de la Humanidad y Turismo” IV Congreso AECIT. Turismo, ciudad y patrimonio cultural en el sur de Europa e Iberoamérica. San Sebastián.

GRANDE IBARRA, J. (2001) Análisis de la oferta de Turismo Cultural en España, Estudios Turísticos, Instituto de Estudios Turísticos (IET), nº 150, p. 15-40.

GREFFE, X. (2003). La valorisation econòmiques du patrimoine, La documentation française. Paris.

ICOMOS (1999). Carta Internacional sobre Turisme Cultural: la gestió del turisme en llocs amb patrimoni significatiu. París. Adoptada en la 12ª Assemblea General en Mèxic, octubre de 1999.

MARTÍN DE LA ROSA, B. (2003). “Nuevos turistas en busca de un nuevo producto: El patrimonio cultural”. PASOS: Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, 1 (2): 155-160.

MORÈRE, N i PERELLÓ, S. (2013). Turismo cultural, patrimonio, museos y empleabilidad. EOI (Escuela Organización Industrial).

OCDE (2009). The impact of culture on tourism. Tourism Ministry of Mexico.

OMT (2015). Carta mundial del turisme sostenible +20. Cimera Mundial del Turisme Sostenible (ST + 20). Vitoria Gasteiz, Euskadi, 27 de novembre de 2015.

PIVIN, J.L. (1994). “Le futur d’identité”, Cahier Espaces, 37.

TRONCOSO, C. A. i ALMIRÓN, A.V. (2005). “Turismo y patrimonio: hacia una relectura de sus relaciones”. CONICET, Argentina.

VELASCO, M. (2009). “Gestión turística del patrimonio cultural: Enfoques para un desarrollo sostenible del turismo cultural”. Cuadernos de Turismo, 23, p. 237-253.

Aquest web utilitza galetes pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i preferencies.

Per saber més sobre les cookies que utilitzem i com eliminar-les, visiti Política de cookies

Accepto

POLÍTICA DE COOKIES

Aquest web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis l'usuari accepta l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, l'usuari té l'opció d'impedir la generació de 'cookies' i l'eliminació de les mateixes mitjançant la selecció de la corresponent opció en el seu navegador. En cas de bloquejar l'ús de 'cookies' en el seu navegador és possible que alguns serveis o funcionalitats de la pàgina web no estiguin disponibles.

Què és una 'cookie'?

Una 'cookie' és un petit fragment de text que els llocs web envien al navegador i que s'emmagatzemen en el terminal de l'usuari, el qual pot ser un ordinador personal, un telèfon mòbil, una tableta, etc. Aquests arxius permeten que el lloc web recordi informació sobre la seva visita, com l'idioma i les opcions preferides, la qual cosa pot facilitar la seva propera visita i fer que el lloc resulti més útil en personalitzar el seu contingut. Les 'cookies' exerceixen un paper molt important, en millorar l'experiència de l'ús de la web.

Com s'utilitzen les 'cookies'?

En navegar per aquest portal web l'usuari està acceptant que es puguin instal·lar 'cookies' en la seva terminal i que ens permeten conèixer la següent informació:
Informació estadística de l'ús de la web.
El 'login' de l'usuari per mantenir la sessió activa a la web.
El format de la web preferent en l'accés des de dispositius mòbils.
Les últimes cerques realitzades en els serveis de la web i dades de personalització d'aquests serveis.
Informació sobre els anuncis que es mostren a l'usuari.
Informació de les enquestes en les quals ha participat l'usuari.
Dades de la connexió amb les xarxes socials per als usuaris que accedeixen amb el seu usuari de Facebook o Twitter.

Tipus de 'cookies' utilitzades

Aquesta web utilitza tant 'cookies' temporals de sessió com 'cookies' permanents. Les 'cookies' de sessió emmagatzemen dades únicament mentre l'usuari accedeix a la web i les 'cookies' permanents emmagatzemen les dades en el terminal perquè siguin accedits i utilitzats en més d'una sessió.

Segons la finalitat per la qual es tractin les dades obtingudes a través de les 'cookies', el web pot utilitzar:

'Cookies' tècniques

Són aquelles que permeten a l'usuari la navegació a través de la pàgina web o aplicació i la utilització de les diferents opcions o serveis que en ella existeixen. Per exemple, controlar el tràfic i la comunicació de dades, identificar la sessió, accedir a les parts web d'accés restringit, recordar els elements que integren una comanda, realitzar la sol·licitud d'inscripció o participació en un esdeveniment, utilitzar elements de seguretat durant la navegació i emmagatzemar continguts per a la difusió de videos o so.

'Cookies' de personalització

Són aquelles que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides en la seva terminal o que el propi usuari defineixi. Per exemple, l'idioma, el tipus de navegador a través del com accedeix al servei, el disseny de continguts seleccionat, geolocalización del terminal i la configuració regional des d'on s'accedeix al servei.

'Cookies' publicitàries

Són aquelles que permeten la gestió eficaç dels espais publicitaris que s'han inclòs a la pàgina web o aplicació des de la qual es presta el servei. Permeten adequar el contingut de la publicitat perquè aquesta sigui rellevant per a l'usuari i per evitar mostrar anuncis que l'usuari ja hagi vist.

'Cookies' d'anàlisi estadística

Són aquelles que permeten realitzar el seguiment i anàlisi del comportament dels usuaris en els llocs web. La informació recollida mitjançant aquest tipus de 'cookies' s'utilitza en el mesurament de l'activitat dels llocs web, aplicació o plataforma i per a l'elaboració de perfils de navegació dels usuaris d'aquests llocs, amb la finalitat d'introduir millores en el servei en funció de les dades d'ús que fan els usuaris.

'Cookies' de tercers

En algunes pàgines web es poden instal·lar 'cookies' de tercers que permeten gestionar i millorar els serveis oferts. Com per exemple, serveis estadístics de Google Analytics i Comscore.